Si malvius en un d’aquests edificis d’apartaments minúsculs i fastigosos de la maleïda ciutat i encara ets viu i tens estómac i pulmons és normal que, més d’hora que tard, et vinguin ois i una mena d’ofec que t’obliga a pujar al terrat a buscar una mica d’aire que no estigui aviciat ni faci gust de resclosit, de podrit, ni de res. Has de pujar ben alt, a dalt de tot, i treure el nas d’aquest toll pudent que és la maleïda ciutat encara que només sigui durant uns minuts al dia, perquè si no ho fas et pots morir de fàstic o de ganes de vomitar. Has de pujar a la superfície i respirar, si no, la dinyes com un porc. Per això vaig pujar al terrat, perquè m’ofegava i tenia desig de vista llarga i d’aire net i no volia dinyar-la com un porc.
A dalt em vaig trobar la Niça, que viu a la mateixa escala que jo i sempre em ve al darrere perquè algú, encara no he aconseguit esbrinar qui, li ha dit que m’agrada i tot això. I no és veritat que m’agradi i tot això, només és que té una cara curiosa que et recorda algú que has vist o alguna cosa que no saps què és; i de vegades m’agrada mirar-la. Sembla no sé què, amb la seva cara inflada, galteruda com un préssec i amb aquestes ulleres tan grosses que du. Per això una vegada em vaig encantar mirant-la i potser algú va veure el posat de bambo i va pensar que si la mirava així, amb la boca a mig badar, com quan dorms i un refilet de bava et cau galta avall i després el coixí n’és xop, de bava fastigosa, devia ser perquè m’agrada o perquè n’estic enamorat i l’estimo. I, de fet, sí que és veritat que n’estic enamorat i que l’estimo, però no vull que ningú ho sàpiga. No perquè tots els de la colla diguin que és idiota i que té cara de no sé què inflat i idiota, sinó perquè em fa vergonya i, només de pensar-hi, em poso roig com un rave i no puc parar de somriure amb una mena de somriure que em fa semblar estúpid.
Vaig suposar que havia pujat al terrat per la mateixa raó que hi havia pujat jo: aire net. Estava asseguda sobre la barana, amb les cames penjant per la banda de fora, sobre el buit, i per un moment em vaig espantar perquè vaig pensar que potser es volia llençar de dalt a baix o alguna cosa així, perquè la Niça, a més de tenir una cara ben estranya, fa coses estranyes i tota ella és molt estranya. O això diuen. Tothom que la coneix ho diu, que és rara rara, perquè, tot i que ja en té gairebé dotze i el curs que ve anirà a l’institut, de vegades fa coses com si fos una nena d’escola infantil. Però a mi m’agrada que sigui com és. Vull dir, que faci coses de nena petita i que sigui així, especial. No m’agrada dir que és rara ni estranya, encara que de vegades jo també pensi que ho és una mica, però no està gens bé dir aquesta mena de coses d’una persona que estimes, per això dic que és especial, o que és única, o que és així, com és, i prou.
I segurament per això mateix, perquè és així i prou, estava asseguda amb les cames penjant per la banda de fora de la barana, d’esquenes a l’única porta que dóna al terrat. I com que encara no m’havia vist ni res vaig pensar que m’hi podia acostar sense fer soroll i donar-li un bon ensurt, però de seguida em va semblar que no era gaire bona idea, perquè podia espantar-la i fer-la caure de dalt a baix, per això vaig trepitjar amb força quan m’hi vaig acostar, perquè sentís els meus passos i no s’espantés ni caigués ni li passés res de dolent. I els va sentir de seguida, els meus passos, perquè van sonar molt forts, molt més forts que no em pensava que sonarien, amb un ressò metàl·lic, i es va girar i em va veure, però no va dir hola!, ni ei!, ni res, sinó que va somriure amb un somriure que només sap fer ella i que no saps mai si és que s’alegra de veure’t o si només es riu de tu.
Va somriure tota l’estona mentre caminava cap a ella, i em va semblar que el terra tremolava sota els meus peus, però qui tremolava era jo, perquè les cames em feien figa i ja tornava a tenir dins de l’estómac aquesta mena de sensació de buit que tinc sempre que la veig i que em fa sentir més feble i més petit que un nen petit de debò. I quan per fi vaig arribar al seu costat i li vaig dir hola què fas, i ella em va contestar hola no res, em vaig abocar a la barana i m’hi vaig repenjar per veure què passava per allà baix al carrer. I no hi passava res, com sempre.
Ara mateix no recordo ben bé qui va ser que va començar a parlar. Vull dir després de dir hola i tot això que es diu quan veus algú que coneixes i el saludes. El que sí que recordo és que hi va haver un moment que només parlava jo, i ningú no em podria haver fet callar perquè em sentia molt a gust amb ella al meu costat, escoltant tot el que deia encara que només fossin ximpleries, perquè quan parlo amb ella em poso d’una manera de nerviós per por d’espifiar-la i que es pensi que sóc beneit que només dic bestieses.
Tot plegat em feia sentir realment bé, tots dos allà, respirant l’aire net de la superfície, i segurament per això vaig començar a contar-li una cosa que no he contat mai a ningú. Vaig explicar-li que de vegades m’imagino que sóc un peix. I que els de la colla, i ella, i els pares, i tothom que viu a la maleïda ciutat també són peixos. I que la maleïda ciutat és un mar immens i fastigós on tothom hi aboca les deixalles. I l’aigua és tota bruta de petroli i d’altres brutícies. I el fons és una catifa de llaunes buides i de vidres trencats, d’enderrocs i de ferralla. I si volem respirar una mica d’aire bo i net per no dinyar-la com un peix porc hem de nedar fins a la superfície, perquè, en aquest mar que és la maleïda ciutat, fins i tot l’aire que hi ha a dins de l’aigua és dolent i brut.
Mentre li explicava tot això dels peixos escoltava amb molta atenció i anava fent que sí amb el cap tota l’estona per donar-me a entendre que em seguia. I quan vaig acabar li vaig demanar que no ho contés mai a ningú de la colla perquè no entendrien que de vegades m’imagini peixos i mar i tota la resta, i de ben segur que se’n burlarien o pensarien que sóc boig i estrany. I ella em va jurar que no ho diria a ningú i que tot plegat seria el nostre secret. I jo me la vaig creure i em va agradar molt poder compartir amb ella el meu secret.
Llavors em va agafar de la mà i em va fer estirar al terra del terrat, panxa amunt, amb el sol encegant-me els ulls. Ella es va ajeure al meu costat. Amb el colze li tocava el colze i vaig tenir la sensació més viva que recordo i la voluntat d’aturar el temps, de congelar-nos a tots dos així, l’un al costat de l’altre, tocant-nos sota el cel i sense mirar-nos. La Niça va assenyalar un núvol i va dir aquest núvol és un peix.
Després d’això, cap dels dos no va tornar a obrir la boca. Respiràvem i miràvem en silenci. I, tot i que jo tenia moltes ganes de dir-li més coses, com ara que n’estic enamorat i que l’estimo, al final vaig callar, perquè vaig pensar que, en aquell moment, entre nosaltres dos hi havia alguna cosa que no s’havia d’interrompre amb paraules, ni tan sols amb sentiments, encara que fossin com vidres trencats i cantells vius i pues d’eriçó, encara que em cremessin el cor i els budells i tot el que tinc amagat sota la pell.
L’endemà, però, tots els de la colla van començar a fotre-se’n de mi i a dir-me que si era un peix que els ensenyés les escates i les aletes i tota la pesca. No els vaig fer cas, com si no sabés de què parlaven, però era evident que la Niça havia trencat el seu jurament i els ho havia explicat tot. Per això ens hem barallat i ja no li faig cap cas tot i que encara em ve al darrere i em demana perdó sempre que em veu.
Només és que a mi ja comença a saber-me greu que ens hàgim barallat i em sembla que no tardaré molt a perdonar-la, perquè, si no, no podré dir-li que n’estic enamorat i que l’estimo, i que la raó per la qual n’estic enamorat i l’estimo és que el que més m’agrada són els peixos, i quan m’imagino que sóc un peix i que tots són també peixos, no em cal esforçar-me massa a l’hora d’imaginar-me que ella és un peix, perquè en té tota la cara.
Sergi Espanya Verger
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada