Cinc puntes

Estel

Estrena mocador de coll, de tela fina, blau i allargat, perquè té una cita. També és perquè té una cita que s’ha passat la tarda davant del mirall. Primer pintant-se i pentinant-se, i després emprovant-se tots els vestits de l’armari per tal de decidir quin li convenia posar-se. I per això, ara, camina pel carrer pendent més del seu reflex als aparadors de les botigues que no dels vianants que l’han d’esquivar amb una finta ràpida per no xocar-hi de morros.

     Camina de pressa i a tothora regira a la bossa de mà. Busca una capsa de pólvores de colors amb mirall d'augment per observar amb detall el que s’hi reflecteix, però no la hi troba. Segurament han estat els nervis, pensa, els culpables que se l’hagi deixada sobre el prestatge del rebedor, on s’ha acabat de retocar el maquillatge davant d’un mirall de mig cos que hi va fer posar expressament per poder fer-se l’últim repàs abans de sortir de casa. També pensa que, ben mirat, és millor que se l’hagi oblidada, perquè aquesta mena de miralls exageren els defectes i mostren imperfeccions que ningú no veuria a ull nu per molt que s’hi esforcés.

     Finalment, s’atura davant de l’aparador d’una botiga de roba per posar-se a lloc els cabells que una ventada li ha despentinat només de posar els peus al carrer i per comprovar amb llum natural que el maquillatge li prova. A través del vidre pot veure’n l’interior. Hi tenen faldilles i vestits llargs de dona. El dependent es passeja amunt i avall de l’establiment i sembla que s’avorreix. Mentre l’observa, s’allisa els cabells amb les mans, com si fossin raspalls, i li ve al cap l’última tornada d’una cançó que li cantava la mare de petita, quan la pentinava.

     Després de fixar-s’hi molt, decideix que encara necessita una mica més de color als llavis, tot i que els té tan empastifats d’un vermell terrós que semblen fets d’argila. Es capbussa de nou a la bossa de mà fins que en trau un pintallavis. Mentre li desenrosca el caputxó i el fa rodar perquè surti la barra mira a un costat i a l’altre, mig avergonyida, i posa els llavis com si anés a escopir una u llarguíssima. Hi passa la barra per sobre, primer pel de dalt, fixant-s’hi molt a dibuixar una línia ben precisa que ressegueixi el perfil del llavi, i tot seguit pel de sota. Quan acaba, premsa un llavi contra l’altre amb força perquè el color s’estengui bé per tota la superfície. Finalment somriu, es pica l’ullet i s’envia un petó.

     Continua el seu camí, decidida. Fins i tot apressa el pas per por de fer tard, tot i que sap que té temps de sobra, perquè ha sortit de casa gairebé dos quarts abans de l’hora convinguda, i la cafeteria on ha quedat amb el cambrer d’un pub de moda és només dues illes més amunt.

Andreu

No ha tingut gaire feina durant tot el dia, per això fulleja el diari d’avui sense interès i només en llegeix els titulars amb els colzes clavats al taulell i aguantant-se el cap amb totes dues mans. De tant en tant aixeca els ulls, fixa la mirada en la porta d’entrada i deixa anar un esbufec de desgana que s’allarga uns segons. Sent el cansament de les hores mortes d’un dia de feina perdut com si li haguessin carregat a les espatlles un sac de sorra molla. Avui, més que cap altre dia, espera amb ànsia que arribi l’hora de plegar.

     Les últimes pàgines del diari ni les mira, en gira els fulls d’esma fins que s’acaben. Després el rebrega i l’abandona en un costat. Finalment, es decideix a sortir de darrere el taulell i passeja amunt i avall de l’establiment amb les mans a les butxaques. Acompanya els seus passos fent dringar unes quantes monedes al ritme d’una vella cançó infantil de la qual no n’ha sabut mai el final. Per això arriba un moment que s’atura i arruga el front com si s’esforcés a recordar algun pensament que li ha fugit del cap. Rastreja tots els plecs del seu cervell a fi de trobar el que cerca, i només en perd l’esperança quan el dring metàl•lic de la campana de la porta el sobresalta i li arrabassa, amb una estrebada neta i precisa, el fil del pensament.

     Quan es gira cap a l’entrada no troba el que espera. No ha estat cap client, sinó el vent, que bufa amb ràbia des de primera hora de la tarda, qui ha empès la porta i ha entrat amb força. La ràfega li arremolina els cabells i es passeja per l’establiment fent voleiar camises estampades i vestits llargs fins que tanca la porta. Abans, però, la ventada ha tingut temps de fullejar el diari rebregat que ha deixat en un costat del taulell i de fer caure un dels maniquins de l’aparador.

     Recull el maniquí del terra i, mentre li endreça la roba, fa una ullada al carrer. A fora, el vent escombra fulles d’arbre i de diari, i aixeca pols i faldilles. I dificulta la pixada a un vell borratxo que s’ha atansat a l’arbre que hi ha just enfront de la botiga amb la intenció d’alleujar-se i l’esperança que ningú no el vegi.

Martí

Escolta amb interès fingit els consells que li ofereix un vell borratxo que es repenja a la barra amb una mà mentre amb l’altra subjecta amb força una copa de globus amb quatre dits de whisky entre glaçons. De tant en tant mira de reüll l’hora en el rellotge de paret que hi ha penjat darrere de la barra, just al bell mig de les dues lleixes de metacrilat on hi tenen, alineades, les ampolles de licors. Encara és d’hora i, per fer temps, neteja la barra amb una baieta i recull els gots i les ampolles buides que hi ha escampats per sobre. Després buida el rentaplats, i diposita les copes netes en un prestatge de fusta que sembla roure però que no ho és. Les agafa d’una en una, i les aguanta uns segons entre les mans perquè encara són calentes de l’assecador i li agrada aquest tacte tebi com de pa acabat de fer. Les arrenglera una al costat de la que segueix amb una precisió mil•limètrica, deixant només un dit de separació entre cadascuna. Pensa que si les deixés tocant-se acabarien ratllant-se per la fricció. I no hi ha res de més brut que beure d’una copa que no saps si és bruta o només ratllada.

     Quan ja ho té tot endreçat torna al costat del vell, que no ha parat de parlar en cap moment. Ha estat xerrant pels descosits tota la tarda, fins i tot quan ningú no l’escoltava. Segurament ho fa perquè ha viscut massa i no té ningú disposat a escoltar tants anys i tants records. No fa pena, però no pot evitar mirar-lo com es miren els gats i gossos desvalguts que malviuen pels carrers perquè els amos els han abandonat.

     Va ser al cap de poc d’obrir el pub, una tarda de dissabte com aquesta, que hi va entrar per primera vegada, i des d’aquell dia hi torna totes les tardes a la mateixa hora, precís com un rellotge suís. Entra, seu a la barra i, amb un gest del cap, en té prou per fer saber al cambrer que vol el mateix de sempre: whisky on the rocks. No fuma. Només beu i parla. Quan s’acaba una copa en demana una altra, i continua bevent i parlant. Alguns cops l’escolta, i d’altres només ho fa veure perquè pensa que així fa content el vell.

     Aquesta vegada, però, no el mou la compassió. Si l’escolta és perquè d’aquesta manera no està tan pendent del rellotge, ni que es faci l’hora de plegar. Ha quedat amb la professora del conservatori de música a les set i mitja a la cafeteria de la cantonada d’enfront. Aniran al cinema i en acabat a sopar. El seu company de feina al pub, que l’ha de rellevar d’aquí a vint minuts, li ha recomanat un restaurant que hi ha vora el port, on el peix –li ha dit el seu company- és fresc i deliciós. Hi tenen una terrassa enorme que dóna al mar. Està suspesa sobre un grapat de pilars de fusta disposats en files. N’hi ha alguns de tan grossos que si algú intentés abraçar-los no es podria tocar els dits estesos de les mans. A sota hi ha les roques on trenquen les ones. El soroll és suau i rítmic. I s’hi respira l’olor de l’aigua i de la sal. Conec un dels cambrers –li ha dit el seu company- per això no li ha calgut reservar taula.

Ernest

Sembla que ja en té prou per avui. Deixa sobre la barra un grapat de bitllets rebregats i marxa com sempre, sense esperar-ne les tornes. La llum del sol de mitja tarda l’encega i el vent l’assota. Durant uns segons pensa en la possibilitat de recular i refugiar-se de nou a l’interior de l’establiment. Podria tornar al tamboret i a repenjar-se sobre la barra. Però finalment s’aixeca les solapes de l’americana, se l’estreny contra el pit amb els braços encreuats a sobre i camina una mica tirat cap a endavant per compensar els embats del vent. Els camals dels pantalons se li aferren a les cames com una segona pell. La tarda comença a esllanguir-se, però el sol encara s’aguanta per sobre dels edificis. Sent que tot, al seu voltant, és estrany i desagradable. Els carrers són bruts. Pel terra corren, endutes pel vent, fulles d’arbre i de diari. I els vianants que li passen pel costat el miren com es mira aquesta mena de bojos que ho són perquè parlen sols.

     Quan arriba al final del carrer trenca cap a l’esquerra. Continua endavant uns cinquanta metres i, de cop, s’atura. Aixeca el cap i mira a banda i banda del carrer com qui té el pressentiment que el segueixen i vol assegurar-se’n. S’atansa a un dels arbres de la vorera, es gira i mira de nou a un costat i a l’altre. No hi veu ningú, de manera que s’obre la bragueta, se la treu i pixa. Mira com, als peus de l’arbre, creix un bassal de pixum, i de tant en tant es torna a girar i vigila per si l’enxampen.

     Quan acaba, continua caminant fins gairebé el final del carrer, on ha deixat el cotxe. Hi puja i arrenca. Pitja l'embragatge i posa primera. Mira pel retrovisor i surt a poc a poc. Quan ja té el morro fora ha de frenar per no topar amb una motocicleta que li passa, brunzent, a un pam. El motociclista s’allunya fent senyals que semblen maleir-lo. El deixa fer, desentenent-se’n, i encara el carrer en segona. En un encreuament ha d’aturar-se davant d’un semàfor en vermell. Mentre espera, engega la ràdio i busca una emissora que faci informatius i que no tingui programes musicals. El locutor del Noticiari Tarda, el programa de notícies de la cadena Top1, pregunta al reporter de la unitat mòbil l’última hora sobre la situació del trànsit i l’estat de les carreteres d’accés a la ciutat.

     El semàfor passa a verd. Acciona l’intermitent i gira a la dreta. Accelera, posa segona i després tercera. Dubta si encendre els llums del cotxe o esperar que el sol acabi d’amagar-se. Els fanals del carrer sí que són encesos. Accelera de nou, però no té temps de posar quarta, un cotxe l’avança rapidíssim i l’obliga a rectificar. El carrer és estret i li passa tan a frec que gairebé li arrenca el retrovisor. Frena en sec i, segons després, sent unes rodes que s’arrapen a l’asfalt i un grinyol metàl·lic estrident i allargat.

Joel

Ha sortit de casa amb temps de sobra per arribar a la feina, gairebé mitja hora abans que comenci el seu torn d’entrada. Però el trànsit de darrera hora de la tarda farà que faci tard. Alguns accessos a la ciutat estan pràcticament col•lapsats. Ho diuen a tota hora a la ràdio, que escolta amb atenció per si d’aquesta manera aconsegueix estalviar-se més embussos. Enfila una avinguda i pensa que el seu company del pub, a qui hauria d’haver rellevat ja fa cinc minuts, el matarà.

     Es maleeix per no haver-ho previst i accelera. Gira a la dreta i després a l’esquerra per estalviar-se un semàfor. Dos carrers més endavant ja no es pren la molèstia d’intentar fugir-ne. Té temps de veure com el següent semàfor passa de taronja a vermell i com la furgoneta de davant frena i s’atura. Canvia de carril per esquivar-la i pitja l’accelerador a fons per saltar-se’l, esperonat per la pressa.

     Sent els clàxons dels altres conductors, que sonen a malediccions, però no en fa cas i emboca la primera a la dreta sense indicar-ho amb l’intermitent. És a prop. Només dues cantonades més amunt i ja hi serà. Davant només té un automòbil que no tarda a avançar, tot i que el carrer és estret i els retrovisors gairebé es toquen.

No sol haver-hi gaire trànsit en aquesta zona de la ciutat. És un barri tranquil, amb voreres amples, contenidors de reciclatge i passos de vianants. El que està a punt de travessar, però, no el veu. Tampoc qui el creua. Només sent el cop, inesperat i metàl•lic, contra el frontal del cotxe.

     Frena en sec, però l’automòbil tarda uns segons a aturar-se completament. De seguida li arriba l’olor de la goma cremada dels pneumàtics, que s’han arrapat amb força a l’asfalt i hi han dibuixat un rastre de línies desiguals. La violència de la frenada ha bloquejat la direcció, però el cinturó ha esmorteït l’envestida del cos i l’airbag ha impedit la col·lisió contra el volant. Del capó nyacat, degota avall l'aigua que fuig per una esquerda del radiador i en surt amunt un baf bullent que sona amb un xiulet agut i discontinu, com el d’una olla de pressió. I enganxat al para-xocs davanter voleia, mogut pel vent rúfol que no ha parat de bufar en tota la tarda, un mocador de tela fina, del color blau clar del cel ras i tacat del vermell fosc de la sang coagulada.

Harmonia Duu Hac * Sergi Espanya Verger