Et despulles les mans i m'ensenyes el dits, sense anells i fins, amb el rovell dels capcirons d'un rosa tremolor, d'una gota d'aigua que els núvols han penjat als filsferros de l'estenedor: titil·la primer i es deixa caure després.
Plouen lletres, es fan bassals on s'ofeguen els paràgrafs i corren avall, en torrent, oracions compostes que s'escolen per les clavegueres. Renaixen les rieres, adormides a l'estiu, baixen somnolentes perquè encara no s'han deixondit.
Sergi Espanya Verger
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada