Pal major (2)

Carrer del mar

Juny s'endú la calor sufocant. Juliol comença amb una treva. El matí m'ha saludat amb una ruixada en alçar la persiana i obrir la finestra. Es pot tornar a estar a gust al balcó. Un oreig suau i fresc fa ballar el fullatge dels arbres i repicar les campanetes de ceràmica que vaig penjar un mes de maig de fa cinc o potser sis anys. L'aire és fresc. A l'horitzó es veuen núvols blancs a clapes, però no li fan de capell a tota la volta del cel, que és d'un blau esclarissat, diluït i no tan lluminós com els de dies enrere.

El dia transcorre pausat. De mica en mica, el carrer recupera la vitalitat. Hi ha qui es passeja, amunt i avall. Passa alguna persona corrent, amb la samarreta xopa de suor i gotims regalimant-li per la cara. Un grup de ciclistes pedalen alhora, com parts d'un mecanisme de rellotgeria perfectament compassat, i decorat amb els colors llampats dels mallots. No hi ha gaire trànsit de vehicles, però gairebé tots els cotxes que passen estan bruts de terra. Al dematí ha plogut fang. Quatre gotes grosses com monedes i molta pols.

No fa olor de res. El vent escombra l'ambient i allunya qualsevol aroma. Davant dels ulls em passa un camió-grua carregat amb un veler. Duu llums d'advertència taronges en cada punta. Giren mudes. No sona cap sirena. Avança a poc a poc perquè el carrer és estret, de doble direcció, de manera que els cotxes que es troba de cara han d'arrambar-se contra la paret. Algun conductor ha hagut d'abaixar el vidre de la finestra i replegar l'espill retrovisor per guanyar quatre centímetres més, l'espai just per passar. Sembla que faci l'entrada al port, i que les altres embarcacions li reconeguin la preferència deixant un corredor lliure pel qual pugui navegar fins arribar a terra.

L'èpica quotidiana

Descric atenent, només, allò que percebo. El veig un pèl desorientat, perdut entre massa pensaments que li ocupen tota l'atenció i el superen. N'hi ha que li fugen momentàniament, però els que es deixa avui els recuperarà demà, res no quedarà sense fer, cap cap deslligat, això i res més és el que importa.
L'ajudo a descarregar el pal major. L'hem de baixar de damunt del casc a terra. De bon principi no veu clar com hem de començar. Potser si pugés seria més fàcil. L'aixecaria i l'arrossegaria un mica endavant. El problema són les baranes. I les cordes que van soltes, que es poden enganxar en qualsevol costat.
Fa volta i mitja mentre estableix els passos a seguir. Observa amb atenció els punts claus, calcula els problemes possibles, imagina les conseqüències probables i s'enretira caminant d'esquena. Pren distància. Admira el conjunt després d'haver repassat cada detall.
Duu les mans brutes de pintura. Acaba de pintar el casc amb la primera capa i no ha pensat a posar-se guants. Aquest tipus de pintura s'aferra com un dimoni i costa desfer-se'n del tot, una setmana més tard encara te'n queden restes entre carn i ungla, als plecs dels artells i als solcs dels palmells. No n'hi ha prou amb aigua i fregall. T'hi has de posar algun dissolvent. I després l'olor se't queda enganxada dies.
Au va!, i s'enfila d'un salt al casc. Jo em quedo baix. Estiro els braços en alt fins a tocar amb els dits el pal major, tombat en horitzontal a poc més de dos metres de terra. L'aixeca i l'arrossega endavant. Una part del pes descansa ara sobre les meues mans, i em fa sentir en part la responsabilitat de tenir la força necessària per descarregar molt a poc a poc la punta de dalt a terra, de manera que quedi en diagonal, amb la base encara assentada sobre la proa. Fa un triangle.

-La mar compensa -diu. És per això que puc afegir el qualificatiu èpic per descriure'l.

Sergi Espanya Verger