Érase
Em
desentenc de tot. Me'n vaig d'on sóc. Decideixo desviar-me,
abandonar el camí i el destí on acaba per encetar-ne un altre. Res
no m'hi obliga. Ho faig pel gust.
Hi
entro. No necessito perdre el temps repassant prestatgeries i
mostradors. Sé què vull i sé on és. Penso que està bé que
aquesta mena de llibres els hagin col·locat just a l'entrada. Al
rebedor em trobo amb Bradbury, Cortázar, Delibes, Monzó, Murakami,
Orwell, Rodoreda. La majoria en edició de butxaca, la més
assequible. Als que diuen que els llibres són cars els hauria de
caure la cara, la cartera, el mòbil 3G de 300 euros i la seua puta
ignorància de vergonya. Però si una cosa els manca, de l'altra en
tenen el cap ple, és a dir, buit. Agafo el que necessito. Els bons
no arriben a 10 euros (des de 8'50 fins a 9'95); la resta és palla
(borumballa), best-sellers estandarditzats, manuals d'autoajuda i
molta comercimerda que s'enfila més enllà dels 20 euros (des de 19'95 fins
a 25). I tot plegat en una societat que confon preu i valor. N'hi ha
que creuen que tot té un preu, i que el preu és l'expressió màxima
del valor. Són els mateixos que abans, els de llegir és car. Llegir
és esforçar-se i és pensar, és sentir i emocionar-se, voler saber
com acabarà, viure les vides que no s'han viscut, connectar la
imaginació i fer volar coloms. És alliberador. De vegades és un
joc i d'altres un repte. I no és fàcil. Però cal tenir en compte
que la facilitat o dificultat d'una activitat qualsevol és
proporcional al grau de satisfacció que se n'obté en realitzar-la.
Com més costa, més bon gust fa la recompensa. És com aquella
divisa de Picasso: Jo faig l'impossible, perquè el possible ho fa
qualsevol.
-I
jo no sóc qualsevol -hauríem d'afegir-hi tots.
Acabo
la reflexió. Em torno a centrar en l'obligació. He de comprar un
llibre per regal. Em passejo amunt i avall. Repasso prestatgeries i
mostradors. Llegeixo títols, noms d'autor/a, alguna nota editorial
de la contracoberta, algun fragment a l'atzar. Miro els preus. Valoro
la traïció. Sospeso el que em costarà assumir una altra
contradicció. Tinc el discurs preparat i em convenço que el
benefici que n'obtindré supera en valor la rebaixa d'una premissa.
Exterioritzo el que sento. Em noto les idees a la pell. El llibre que
acabo d'agafar em crema les mans. El deixo on era, però de mala
manera, com si fos fet de foc. Discuteixo amb mi mateix. Des de fora
no s'aprecia res, però per dins tots els dispositius d'alerta salten
un rere l'altre. Una barreja espessa de decepció, pèrdua i consol
m'assalta l'ànima. El dubte, però, em dura un minut. Imaginar-me el
teu somriure en desembolicar-lo m'ha vençut la raó. Torno a agafar el
llibre que t'agradarà a tu, i que jo amagaré en algun racó fosc
d'un dels prestatges més alts quan ja no recordis que l'has llegit.
És trist, però és així. Som (no tothom ni sempre) el que llegim.
D'una
altra revolada, esquivant mostradors, prestatges i curiosos que
fullegen les novetats editorials, em planto davant del taulell. La
dependenta atén una clienta. Li embolica un llibre per regal. I de
sobte apareix. Em passa per darrere, finta la seua companya i diu
alguna cosa que no sento, que només intueixo gràcies al fet que
allarga les seues mans i em pren els llibres que duc a les meues. I
somriu.
La
seua veu no és exactament dolça, però les paraules que diu sí. De
vegades la tonalitat adequada torna agradables paraules malsonants,
però en ella es produeix a l'invers, la dolçor de les seues paraules li
entendreix la tonalitat de la veu.
-Són
per regal? -demana.
I
mentre li dic que sí penso en el que li hauria de dir. Em distrec.
Amb la cartera a la mà m'encaro de nou amb un pua inesperada que
m'esquinça la seguretat amb què he conclòs el debat. Torno a
dubtar. És per això, perquè estic un altre cop tractant d'evitar
que algú prengui mal, que no m'adono que encara no ha començat a
embolicar-me els llibres per regal, sinó que se m'ha quedat mirant
amb una expressió d'incertesa càndida i sol·lícita, com tot el
que diu, com tot el que fa.
-No,
no... Aquests són meus. Aquell és el de regal -reacciono.
-Uff!,
ja es veia que no podia ser. És una barreja massa estranya. Aquest
no és que sigui dolent, però aquells són...
-Sí.
I mira que m'he tallat i he renunciat a Camus.
-Aquí
tenim un grup de lectura. Ara llegim Tòquio Blues de
Murakami.
-És
molt bo. A mi m'ho va semblar. Encara que conec gent a qui no els va
acabar de convèncer. El troben depriment. I en part tenen raó. Però potser els deprimits són ells, no el que llegeixen. En tot cas, crec que és un autor que tothom
hauria de tastar, almenys una vegada, i si no t'agrada, doncs no cal
que repeteixis. És dels que arrisca, almenys una mica, sense
passar-se'n. M'agrada el seu estil. I el tipus de personatges que
crea.
-Sí,
hi estic d'acord. I el regal?
-De
vegades has de fer esforços per no trencar-te la cara tu mateix. El
regal no és per a mi, i per tant, no és a mi a qui m'ha d'agradar.
Així i tot, reconec que em rebenta tirar els diners. Em fa sentir
còmplice d'un atac al bon gust literari. Ho entens?
-Ho
entenc. Tampoc no és que escrigui malament. L'autor és guionista de
televisió i bé, és entretingut. Però els altres són d'un altre
estil. No casen amb aquest. En comptes de distreure't i de
desviar l'atenció amb banalitats, et planten davant dels ulls el que
realment importa. No desconnecten el pensament, sinó que l'activen.
No enganyen, fan pensar.
I
continua. Diu tot el que penso i penso tot el que diu. Però tu d'on
has sortit?, em plantejo, però no li ho dic. Simplement pago el que
dec i m'emporto el que ja és meu. Me'n vaig convençut que tard o
d'hora ens tornarem a veure. I parlarem.
Sergi
Espanya Verger
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada