Samsa a la platja (literatura - conte)

 

a Haruki Murakami, pel freejazz dels finals

Quan hi ha arribat a mig matí no hi havia gairebé ningú, però ara és plena a vessar de molèsties que li impedeixen concentrar-se en la lectura: xiscladissa de nens que corren amunt i avall, xerrameca de xafarderes prenent el sol amb el banyador mig abaixat i piloteig de pales que piquen amb força i criden alt cada cop guanyador. Alça la vista i mira al voltant fins que es fixa més enllà de les noses, just a l'altra banda del roquissar que delimita la platja d'arena, on comença el codolar. No s'hi veu cap persona, de manera que decideix recuperar la tranquil·litat seguint la línia de la platja caminant descalç.

Hi deixa el para-sol deplegat i la tovallola estesa, i s'endú a l'espatlla la motxilla amb una ampolla d'aigua, i el llibre, la cartera i el telèfon mòbil protegits de la humitat per una funda plàstica impermeable que va comprar a l'aeroport només desembarcar. Quan arriba a les roques no troba com poder passar a l'altra banda. Des de la llunyania, aquell mur de pedra es veia diferent, d'una grandària més assequible i d'una altura menys inaccessible, però ara que hi és davant, veu impossible poder-lo escalar. 

Seu a terra i va fent glops d'aigua mentre descansa i es recupera. El sol, en aquesta hora, pega de ple, i no hi ha cap ombra on refugiar-se. S'aixeca i camina fins a la vora del mar. Hi fica els peus. Enfonsa els dits en les pedres menudes de la riba fins que la següent onada els torna a destapar. Continua endavant, i quan el nivell de l'aigua és a punt d'arribar-li al melic, fa un salt per ficar-se sencer de cap. Braceja i mou les cames ràpid. De tant en tant, treu el cap i obre la boca per respirar. Neda fins que supera la barrera de roques i torna a terra per estirar-se sobre el còdols.

Es lleva la motxilla. Obre el tancament de la funda estanca per agafar el llibre, que està sec, com tota la resta. Busca la punta doblegada de la pàgina que li serveix de senyal quan no té res més a mà i les cobertes no disposen de solapes que puguin servir de punt de lectura. Llegeix el primer paràgraf i enllaça els fets de la història que recordava. El relat avança àgil. Després de la introducció en el lloc i el temps de l'acció, el narrador s'ocupa de presentar els personatges, i ho fa amb l'habilitat dels bons observadors, descrivint qui, què i com són a partir dels seus fets i actes, prescindint de la subjectivitat de l'adjectivació directa, per permetre al lector el valor del judici que en vulgui fer. 

La protagonista, una dona que volta la trentena, intel·ligent i bonica, espigada i esvelta, riallera i confiada, descobreix, d'una forma casual i ridícula, que el marit l'enganya, la qual cosa provoca un daltabaix en la seua vida. Quan els veu als dos sortir abraçats d'un hotel barat, com se somriuen als ulls i com s'agafen de les mans per fer-se un petó de comiat, i la manera de caminar cada u cap al seu cotxe amb cara d'encantats, sap que són feliços i que s'han enamorat. A ella no la coneix de res, però és guapa. A ell, com si no el conegués. S'enfada molt, però aconsegueix controlar la ira i s'empassa els insults per abocar-li'ls després. 

Camina de pressa, al ritme dels pensaments, que l'atabalen omplint-li el cap de retalls i flaixos del passat en ràfegues que se succeeixen sense descans. Maleeix cada record plaent. Els bescanvia per la confiança traïda, la vergonya de l'engany, la mentida podrida de la seua boca cada cop que li deia t'estimo. Tants anys de vida en comú, els del matrimoni i els del festeig. I els projectes, la il·lusió pel futur. Tot per a res.

Quan arriba a casa encara no hi ha tornat. En recorre cada estança perquè, tot i que se sent esgotada, no pot estar quieta ni seure per reposar. A la cuina, trenca un parell de plats contra la pica en un moment de ràbia sobtada que la sorprèn, perquè no es creia capaç d'un acte violent, però continua trencant-ne més, i després uns quants gots, fins que troba les copes bones que treuen per a les ocasions i es desfoga del tot. Llavors, més calmada, pensa què fer. Si li ho ha de dir quan arribi, enfrontar-s'hi, rebotre-li la veritat a la cara i rebre'n excuses, justificacions que seran injustificables perquè sap perfectament el que ha vist. O potser callar i engolir el mal tràngol sola i acostumar-s'hi.

Després de rumiar-s'ho una estona, decideix esperar. Consultarà els dubtes als amics íntims, de qui rebrà el consol però cap explicació que la faci començar a veure clara quina és la sortida bona de la situació en què es troba. Després parlarà amb el germà gran i amb la mare, perquè sempre l'han sabuda aconsellar, i els dos coincidiran a recomanar-li que se'n separi i comenci de nou, que encara està en l'edat de poder refer-se'n, però no la convenceran i els dubtes persistiran. Finalment, per indicació de l'àvia, visitarà una vella amiga seua que li llegirà les línies de les mans. Li recordarà el passat i li descobrirà el futur. I li indicarà cada pas que haurà de fer per arribar a temps al destí.

Una gavina el sobrevola, en caiguda rasant fins a entrada de mar, on es pon i llisca la superfície enduta pel corrent, sobre el bressol de les onades que arriben rendides a morir contra els còdols. Replega les ales sobre el cos, estira el coll i el bec en alt, i el mira de gairó, amb un ull sol. Li fa perdre la línia, alçar els ulls i mirar endavant. L'observa fins que es fixa en una embarcació, blanca i de vela, que navega seguint la ratlla de l'horitzó. Fent ziga-zaga per aprofitar el fil de vent que l'impulsa, gira en perpendicular i encara la platja. No atura fins que embarranca amb una sotragada violenta en xocar contra el fons de pedres. En baixa una dona, que sembla no haver-se fet mal, perquè camina decidida, convençuda de cada pas, fins que se li planta davant. És esvelta i espigada, i deu tenir una trentena d'anys.

Harmoniaduuhac