Boira

Surt de casa corrent que fa tard. L'avió surt en mitja hora i no sap si l'esperaran mitja hora més. És d'una importància gairebé vital que l'agafi, perquè si no, haurà d'esperar un dia més a trobar-se amb la seua estimada després d'haver-ne esperat tants com en tenen sis mesos, d'octubre passat a març d'enguany, cent vuitanta-dos creus al calendari que penja d'un clau en una paret de la seua habitació, la que li queda davant quan s'estira al llit. Amb les presses, segur que oblida alguna cosa. Però no té temps d'aturar-se per pensar. Surt i tanca casa confiat que no sigui res totalment imprescindible.

     Ja al cotxe, fa un repàs: maleta, bitllet i passaport. Duu tot l'essencial. Si després troba a faltar res, ja ho comprarà. Es corda el cinturó, engega i s'incorpora a la via. Condueix ràpid però sense fer cap imprudència. Pitja l'accelerador en les rectes i afluixa en les corbes. Frena i espera davant dels semàfors vermells i dels senyals d'estop. Quan té via lliure continua la marxa sense entretenir-se.

     Arriba a l'aeroport. Aparca en la segona planta del pàrquing perquè a la primera no troba cap lloc. Ha d'esperar que un cotxe marxi per ocupar el buit que deixa. Treu el bitllet i el passaport de la guantera i se'ls guarda a la butxaca interior de l'americana. Agafa la maleta del portaequipatges, en desplega l'ansa i la fa lliscar sobre les rodes pels passadissos nets i lluents de l'aeroport fins que la carrega a la cinta transportadora de facturació, que se l'emporta lentament i se l'engoleix de cop.

     Després de facturar l'equipatge, va directe cap a la zona d'accés a les portes d'embarcament. Segueix les indicacions fins al control. S'ha de desprendre de tots els efectes personals susceptibles de ser inspeccionats i dipositar-los en una safata, travessar l'arc de seguretat amb la inseguretat pintada a la cara, ensenyar la documentació perquè el personal s'asseguri que tot està en regla, recollir la safata que surt de la cinta de l'escànner i recuperar les seues pertinences.

     Amb la sensació de tenir les butxaques plenes de nou, camina fins que es planta davant de les pantalles on s'informa als passatgers de l'estat dels vols, de la previsió horària de sortides, dels aeroports de partida i de destí, de la companyia aèria i del codi que identifica cada aparell. Comprova que les dades lluminoses de la pantalla es corresponguin amb les que apareixen inscrites al seu bitllet. El seu fa tard. Surt indicat amb lletres vermelles (retard – delayed).

     Respira. Es relaxa. Ha tingut sort. Sent una allau flonja de felicitat que li acarona la cara i li renova el somriure. Gràcies a la boira espessa que cobreix algunes pistes i que dificulta l'aterratge i l'enlairament per manca de visibilitat, els controladors aeris han decidit esperar que escampi abans de donar el vistiplau als pilots d'algunes aeronaus que ja haurien de ser a terra i d'altres al cel.

     S'imagina que alguns avions deuen fer voltes en cercles sobre l'aeroport, esperant la confirmació per iniciar les maniobres d'aterratge. Els pilots deuen estar pendents dels instruments de navegació: el mesurador d'altitud, la quantitat de combustible que queda als dipòsits, el quadre de posició, i especialment atents a les previsions meteorològiques i a les ordres que els envien des de la torre de control.

     En cas que les condicions no milloressin, és probable que els desviïn cap a un altre aeroport pròxim on les circumstàncies siguin més favorables. Potser algun dels aparells que esperen ja va tan just de combustible que és insuficient per arribar allà on li diuen. Els passatgers d'aquest vol passaran els primers moments d'espera confiats. Començaran a impacientar-se dues hores més tard de l'hora d'arribada establerta. Es demanaran per què no baixen, per què fan voltes sense parar. Es difondran alguns rumors, es formaran grups disposats a fer valer el seus drets i les confidències  saltaran d'un seient al de davant. Exigiran explicacions. Preguntaran a les hostesses, que s'esforçaran a tranquil·litzar-los amb qualsevol excusa, però arribarà un moment, quan una colla de passatgers s'aixequi i estengui el dubte a crits, que tothom exigirà la veritat i ningú no podrà amagar que la realitat pinta negra.

     S'hauran de preparar per a un aterratge d'emergència. La majoria s'espantaran. Només uns pocs mantindran la serenitat que les hostesses reclamaran a tot el passatge i seguiran les indicacions sense abocar la seua impotència sobre la dissort. Un parell de persones patiran atacs d'ansietat. Una altra, fins i tot, perdrà el coneixement quan s'encenguin els llums d'alarma com a conseqüència d'una pèrdua sobtada d'altitud i d'uns quants sotracs. Serà incapaç d'agafar la màscara que penja del sostre i posar-se-la per poder respirar. Morirà sense ser-ne conscient just abans que l'aparell s'estavelli. Ningú sobreviurà a l'accident, que es convertirà en la pitjor tragèdia en la història de l'aeronàutica a nivell nacional.

Aquell mateix dia tots els canals emeten informatius d'urgència per retransmetre en directe el rescat. Les càmeres capten la intervenció dels bombers i l'acció dels equips de salvament primer, dels equips mèdics i forenses després, i dels inspectors, tècnics, experts i cossos policials finalment. El govern difon una nota de condol i inicia els passos per dur a terme una investigació exhaustiva de l'accident que n'aclareixi totes les circumstàncies i n'identifiqui les causes, que estableixi si ha estat només un error o un cúmul encadenat de casualitats el que ha provocat una fatalitat tan gran. Empararà les famílies de les víctimes. Assignarà psicòlegs que ajudin els familiars a passar el dol sense deixar-se vèncer per la desesperança. Es declararan tres dies de dol oficial durant els quals les banderes de tots els organismes públics romandran a mig pal. Tot el país, excepte ell, atribuirà la tragèdia a la mala sort.

Sergi Espanya Verger