Desvetllar-se encara de nit i entre somnis esvair tels i boires de vigília per desempallegar-se del darrer malson. En fer l'esforç d'acabar de deixondir-se, notar els llençols rebregats, el coixí als peus i el llit buit. Encendre el llum i sentir la claror com una fiblada de sal en la ferida. Haver de revinclar-se abans de poder incorporar-se i caminar descalç fins a la finestra per descórrer la cortina i obrir dos dits de persiana a través dels quals poder mirar fora, al carrer, i comprovar que avui encara no és l'hora del sol ni del matí. Tornar a jeure despert, cansat de tanta son que no s'acaba. Tancar els ulls sense ganes ni intenció de pensar en res més que en la manera d'evitar el sentiment de solitud, com qui salta al buit sense xarxa ni protecció per guarir-se d'un mal pitjor. I forçosament, pensar en qui s'ha perdut fins que l'alba crema l'horitzó i els ulls enteranyinats de fines venes plenes de sang que bull de son per tu reben la primera llum del dia tintada d'una ombra color fumera, com una boira grisa a l'entorn de la mirada. Quants somriures i salutacions cordials toquen avui?
Harmoniaduuhac
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada