Primer amor

1

En veure el manobre lluint la paret amb una esponja humida decideixo repenjar-me en un marge, l’esquena recolzada contra la pedra seca, i esperar que se’n vagi. 

M’hi acosto com qui no sap quina veta ha de seguir i guspires d’innocència em guien el dit des que l’enfonyo al ciment tou fins que acabo d’escriure primer el meu nom i després el teu.

2

Mentre fem cua repassem l’assortiment de gustos i colors. N’hi ha tants que quan ens demanen què volem no ho sabem, de manera que deixem que els de darrere passin davant.

-Tu xocolata i maduixa, mig i mig, i jo mandarina i iogurt, mig i mig, i ho compartim(?)

No aconsegueixo destriar si preguntes o afirmes, si tinc opcions o me les imposes; però dic sí i ho compartim perquè els teus llavis i els teus ulls són el gust i el color que estimo.

3

Torna la nit, emperifollada d'estreles i lluna, fosfolluent, pinta de raïm i verdet les teuloses, i de bafarafosca la serra envernissa. És desembre i mentre l'any s'acaba comença l'hivern i el fred de sempre. Sé que en fa perquè tu el sents. I que el fanal no fa llum perquè ens hem empalmat al corrent de l'enllumenat publicipal per encendre bombetes, cadascuna d’un color, i escoltar música de casset, primer punxes tu i després jo. Rebento l'aire saltant al vent fins que em canso. Respiro i vaig fora. És bon moment per treure el nas i saludar la nit. El sucre tendre tecnopop m’embafa i acompanyo el desig que em segueixis amb el riff slasher de Sweet Child O' Mine. Camines sobre les meues petjades. Res no et desguia i arribes on sóc. T’espero. Discutim. Com que no en sabem més, ens enfaprenyem com ho fan els nens, per cridar-nos l'atenció. Comencem el joc de derrotes, el ball d'indecisions, l'amor adolescent. M’hi acosto a espaiet, temerós de tu i de mi mateix. Els teus ulls m’han convençut que taco el que toco, que trenco el que agafo, que ofego el que abraço, però em moro si no et beso.

4

Caminem sobre vies de tren mortes. L'herba ha crescut alta entre les travesses de fusta, n'hi falten algunes i d'altres són velles, corcades, clevillades, partides. Hem deixat endarrere l'estació buida i el túnel fosc. Encara ha de venir un revolt i en passar-lo ja haurem arribat al pont. Jo llisco sobre el carril de l'esquerra, pas a pas, primer un peu davant i l'altre que espera, i els braços desplegats als costats per ajudar-me a aguantar l'equilibri, i tu vas saltant de travessa en travessa per sentir les pessigolles de l'herba a les cames, fins que te'n canses i m'envesteixes per fer-me caure, i jo em tambalejo, una cama mig enlaire, l'altra encara aguantant-me, i l'aleteig dels braços, fins que recupero el punt de gravetat i torno a descansar els dos peus sobre pla. Rius amb ganes. Una brisa suau d'abril, de vespre net, cel ras i colors clars, entra per mestral i ens acaricia de costat. A tu et fa volar les vores de la faldilla i els cabells lluents i a mi em refresca la cara, els ulls i la mirada. La piuladissa dels ocells ens acompanya, i l'aroma de l'herba a la solana, i el zum-zum estrident de les cigales, que només callen si hi passem a prop. Canteu fins que rebenteu!, els hem dit. Ja es veu el pont. És de pedra. Sembla molt antic. Diuen que el van alçar els romans, però que després, en passar les vies per sobre, van haver d'eixamplar-lo i reforçar les bases dels pilars. A simple vista s'aprecia la diferència entre la part original romana i la reforma posterior perquè el color de la pedra és diferent. Té ulls per deixar pas a l'aigua d'un rierol. De banda a banda deu haver-hi uns dos-cents metres llargs, i és alt, de dalt a baix n'hi deu haver més de cinquanta.  Mirem avall per satisfer la curiositat i se'ns desperta la inquietud de voler saber què passaria si... Tu crides contra el fons i llences pedres de bon braç, i jo m'escuro la gola i escupo gargalls. Tu tanques els ulls i et tapes la cara amb les mans mentre jo me la trec i pixo i miro com el pixum arriba fins a baix. I travessem el pont, però abans d'arribar a l'altre costat dius que has obert els ulls i has separat una mica els dits i m'has vist. I tornes a riure amb les mateixes ganes que tinc jo de saber si també riuràs quan et faci un petó.

5

Els dos a la cuina, cara enfarinada i davantal posat, primer esperem que la massa pugi i després que es refredi, salivant. Ens conformem que no cremi per fer-ne el primer tast perquè l'aroma i l'aspecte ens vencen la voluntat. N'assaborim el primer tall, tendre i gustós perquè hi hem afegit raigs de sol d'estiu i pessics de lluna minvant. Ens llepem els dits i ens els arrebossem per oferir-nos-els ensucrats.  En acabat, ens espolsem les molles picant de mans. Plouen dolços i cap dels dos no ens volem aixoplugar.
  

6

Descomptem hores al vespre, llarg i tendre, mos de préssec i tast de vi entre bresques de mel sobre formatge, pebre bo i oli i sal, mentre parlem del dia que acaba, de la nit que fa, dels records que compartim, dels que no s'han perdut en l'oblit. El teu somriure clar i llis, el meu tic quan t'apropes, el caire viu dels palpissos lliscant sobre coixins mentre el sol a poc a poc s'amaga rere el capçal del llit. Mantenim la llum necessària per véncer la foscor, per conservar de cada moment l'instant precís i de les paraules el veritable sentit, dels nostres cossos el perfil i de la pell nua caliu. Demà al matí, la meua abraçada serà el teu abric.

 

7

És quan agonitzo que hi veig clar, ple d'una amarga consciència. Les estreles despleguen les puntes abans d'iniciar el descens. Deixen rastres lluents, traus permanents al llenç negre de la nit sobre el qual dibuixen els límits que conformen el cos d'un univers que creia infinit, amorf i caòtic, sense sentit. El conjunt de marques i senyals dispersos, amuntegats de mala manera com els mals endreços, prenen la forma d'una quadrícula de corbes mestres, dels traços sinuosos dels teus llavis fosos amb les meues lletres fetes solcs d'una profunditat abismal perquè serveixin de guia a la vida plena. Les sendes velles, i també les novelles, qualsevol direcció o pas, les cruïlles senceres que ens obliguen a triar, els camins recorreguts o abandonats, totes les possibilitats, de l'origen al final, se m'apareixen ara com ferides obertes impossibles de curar. Les cicatrius, deies, són el record present d'un dolor passat.

Sergi Espanya Verger