Arriba el moment de la conversa que es fa monòloga perquè sempre i només
s'escolta la mateixa veu. Parla ell sense descans, i per tant, ja no
l'atenc com abans, sinó diferent, a repèl i en contrast.
Ni el desatenc ni me'n desentenc, sinó que, per voluntat ferma o pel gust d'encantar, mantinc el posat interessat i l'acompanyo amb cops de cap un xic mansos i regalats -cada poc- per donar a entendre que encara segueixo la veta que desplega. Per si en té cap dubte o necessitat, em mostro present.
No obstant això, ho reconec, li he perdut el fil de les argumentacions que repeteix sovint, com si tornessin d'estrena, noves de trinca i benvingudes a la galeria per ser rebudes amb gratitud. Una mica perquè subratlla el discurs amb gestos ràpids de cara forçada, d'intencions volgudes escrites en l'aire amb el vol lliure de les mans; però sobretot, pel puny tancat amb què rebla cada frase d'un cop sol.
La forma de les seues expressions, sobre-exagerades i excessives, són fruit d'una passió en estat alterat; com el to de veu canviant que gasta, fonda i greu a estones eternes, amb el cos de perfil exposat; i també les pauses que inicia en voler i sense avís, desenvolupades en permanent fins que s'allarguen un temps d'espera inquietant que m'irrita la paciència i m'afluixa les bones maneres. Tot plegat i en suma, em distreu l'atenció de les idees.
La imatge hiperbòlica que lluu descarnada com una ferida que supura la fel covada anys, demostra la profunditat fosca del buit que l'afligeix per dins, brut de la pàtina sedimentada amb què la vida taca l'ànima. La seua i la meua, com la de tothom qui en té. I la situació present, tan exactament perfecta si, almenys, plogués d'aquella manera fina i entelada que crea l'ambient de l'emoció en l'espai que ocupa cadascú en la tempesta.
Desenfoco mica en mica, minuciosament, obviant el que diu per observar de prop qui és quan s'espolsa les circumstàncies i la situació li ho permet, però la manera com discuteix amb si mateix em xucla sencer l'interès. Per convèncer-me d'un pacte, ha forçat el debat a l'estil doble i sobre actuat dels actors novells, sense deixar cap marge ni tros d'espai lliure. S'ha atribuït, de primeres i com si res, el domini de les intervencions per avançar-se a les rèpliques i impedir que cap altra cullera fes que s'entrebanqués la seua.
De manera que finalment em conformo, callo i sento, admirat, la manera com es baralla sol, ell a les bones amb per favor i ell a la contra per res, vestit ara d'aliat i en acabant de rival, tot u en duel, com un ésser desglossat, amb la psique bipartida, de gos que es mossega la cua.
Ni el desatenc ni me'n desentenc, sinó que, per voluntat ferma o pel gust d'encantar, mantinc el posat interessat i l'acompanyo amb cops de cap un xic mansos i regalats -cada poc- per donar a entendre que encara segueixo la veta que desplega. Per si en té cap dubte o necessitat, em mostro present.
No obstant això, ho reconec, li he perdut el fil de les argumentacions que repeteix sovint, com si tornessin d'estrena, noves de trinca i benvingudes a la galeria per ser rebudes amb gratitud. Una mica perquè subratlla el discurs amb gestos ràpids de cara forçada, d'intencions volgudes escrites en l'aire amb el vol lliure de les mans; però sobretot, pel puny tancat amb què rebla cada frase d'un cop sol.
La forma de les seues expressions, sobre-exagerades i excessives, són fruit d'una passió en estat alterat; com el to de veu canviant que gasta, fonda i greu a estones eternes, amb el cos de perfil exposat; i també les pauses que inicia en voler i sense avís, desenvolupades en permanent fins que s'allarguen un temps d'espera inquietant que m'irrita la paciència i m'afluixa les bones maneres. Tot plegat i en suma, em distreu l'atenció de les idees.
La imatge hiperbòlica que lluu descarnada com una ferida que supura la fel covada anys, demostra la profunditat fosca del buit que l'afligeix per dins, brut de la pàtina sedimentada amb què la vida taca l'ànima. La seua i la meua, com la de tothom qui en té. I la situació present, tan exactament perfecta si, almenys, plogués d'aquella manera fina i entelada que crea l'ambient de l'emoció en l'espai que ocupa cadascú en la tempesta.
Desenfoco mica en mica, minuciosament, obviant el que diu per observar de prop qui és quan s'espolsa les circumstàncies i la situació li ho permet, però la manera com discuteix amb si mateix em xucla sencer l'interès. Per convèncer-me d'un pacte, ha forçat el debat a l'estil doble i sobre actuat dels actors novells, sense deixar cap marge ni tros d'espai lliure. S'ha atribuït, de primeres i com si res, el domini de les intervencions per avançar-se a les rèpliques i impedir que cap altra cullera fes que s'entrebanqués la seua.
De manera que finalment em conformo, callo i sento, admirat, la manera com es baralla sol, ell a les bones amb per favor i ell a la contra per res, vestit ara d'aliat i en acabant de rival, tot u en duel, com un ésser desglossat, amb la psique bipartida, de gos que es mossega la cua.
Harmoniaduuhac
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada