Racó de pensar

Guy Billout

"La carn vol carn." 

Ausiàs March 

(València, 1400 - 1459)

Bull la mar com cassola en forn, mudant el color i l'estat natural. L'aigua tèrbola i la superfície crispada pel vent esdevenen el cos principal amb què el canvi d'estació anuncia la fi de la tardor i l'inici de l'hivern, amb l'actitud punyent de qui s'imposa fent-se notar, a l'estil dels fanfarrons, qui per escalf perden la mesura i el comandament de les regnes, abandonades al batent lliure del vent, com rossí al trot, esperonat per una recompensa sempre incerta: parada tossuda de somera caparruda o el plaer correspost que acaba en joia per tothom.

En dos dies vénen les calmes de gener. Però ara, en present, les onades travessen la llenca d'arena totes, i es mengen, una a una i mos a mos, la base d'un marge, la terra baixa que el sustenta, el fonament d'un mur de pedra seca que s'aixeca metre i mig en vertical. A poc a poc però sense parar, l'aigua filtra i fa forat, arrencant part de l'argamassa de les juntures amb cada embat, fins que es despenja la primera pedra. I tot seguit una altra. I poc després dues juntes, que es llancen alhora des de llocs distants, d'aquí i d'allà. I encara més. Cauen a pes de plom d'una en una o a grapades, colpejant les onades. Amaren vençudes, abandonant qualsevol intent de resistència, i acaben molles dels quatre costats, capficades en la mar, centrades només en l'heroic consol de morir matant amb la voluntat ful i la força laxa.

Finalment, precipita i s'ensorra sencer. Cau en conjunt com qui certifica que la derrota és certa. La solsida, brutal i eixordadora, fa emmudir uns instants el bramul del mar i deixa al descobert la carn viva de la terra, teixida d'una teranyina d'arrels que queden suspeses en l'aire com venes nuoses que reben l'embat salinós d'una mar que no atura fins que se'n surt de mare, que s'eixampla i es desplega fent bocins els límits en què vol engabiar-la un sentiment que no sentia ni recordava fins que...

Però ara no! La ment en blanc! Mira la mar! Respiració conscient i somriure beat! El renou ensordidor i el ritme furiós de les ones acompassat amb els batecs del cor. El marge caigut, com la mentida que es viu, i les arrels caravista, lluint desvergonyides la veritat, tot i que faci mal i després en quedi ferida, blau o cicatriu. Sent que s'ofega, que no li basta l'aire que alena ni té sang suficient per transportar-lo arreu, de cap a peus, entretinguda cremant-li les venes. Sent la pell esborronada quan decideix que cedeix, com el mur contra el mar i la pedra sota l'aigua. 

És cert, es diu primer pensant i després a crits, per sentir-ho, per sentir-se dir-ho. I que només és quan el veu i el sent. I com es mou i com parla. I haver de continuar contenint l'alè i l'esperança mentre segueix representant l'acte de mirar sense tocar per no fer mal. Tot i que d'aquesta manera se senti a un pas d'una mort poc natural, de sort adversa, sense la recompensa d'haver, almenys, tastat el gust de qui n'és la causa. Enclusa que li pesa a la boca de l'estómac, com la cremor de la gola fins que de la punta de la llengua li penja la pregunta. Migjorn lluent, tem que el final no sia la resposta, ni el secret nostre, una porta amb tants panys que no n'hi hagi una clau mestra, que els obri tots, un a un fins al final o alhora i endavant.

 Harmoniaduuhac

Guy Billout