Jocs d'infants (literatura - microconte)

a Pere Calders

Mentre es fuma els deu minuts de descans, s'arregla els cabells en una cua centrada darrere i una mica aixecada perquè no li caigui sobre el clatell, encès de calor i xop d'una suor tan espessa que s'aferra i no regalima. Per provar de calmar el cúmul de tensió que li irrita els músculs de l'espatlla dreta en un punt concentrat de dolor, s'hi passa amb suavitat una mà pressionant lleument amb les puntes dels dits sobre la base del bescoll, just a la juntura on s'uneix amb la columna. Llisca avall resseguint les vèrtebres una per una, repassant-ne lentament els nusos compostos de males postures sostingudes i del pes de la safata carregada en equilibri d'una banda a l'altra esquivant taules i cadires que tothom mou on vol i ningú torna a lloc. 

Durant deu hores del dia i sis dies de la setmana, atén amb un somriure pares sense paciència ni ganes de tenir-ne amb nens inquiets i solts que reclamen l'atenció de qui els vulgui atendre, que repeteixen mira'm mira'm mira'm fins que ho aconsegueixen, que contesten, s'empipen i discuteixen, que no tenen gana o no volen menjar, que ploren per tot i res, que s'aixequen sobre la cadira i peguen coces com les bèsties, que tiren el got i el menjar i s'embruten, que tot ho deixen brut i no recullen, que són uns belluguets que s'inventen jocs per entretenir l'avorriment d'estar-se quiets i en silenci com els insisteix amb precs ara la mare ara el pare, però que així i tot no paren i van i vénen sense mirar on ni amb qui topen davant, que desapareixen i ningú no sap on s'han ficat i tothom els cerca pel nom, però ells es fan els sords i continuen amagats fins que de sobte surten disparats d'un salt amb les mans endavant i cridant d'allà on no diries mai: de davall d'una taula, coberts amb les estovalles; de l'altra banda del taulell, a la gatzoneta sota la pica, de darrere de les cortines, aguantant l'alè quiets i en silenci per no descobrir-se fins que no poden més i apareixen soltant tot l'aire de cop en bram de monstre aterridor.

-Buuuuuuu!

L'estocada a l'equilibri, que havia recuperat gràcies al descans, és brutal. La solsida interna que li provoca l'ensurt pren la forma de fiblada de tall doble, en punta i esmolada, que la travessa sencera de part a part, des de davant cap a endarrere, esguerrant-li l'esquena en tants trossos i mals que perd la compostura i les bones maneres, la lògica del lloc i el fet detonant de la situació i les conseqüències. Les begudes que anava a servir es barregen en terra. Les copes s'han fet bocins de vidre, i els glaçons de gel els aconpanyen a la carrera lliscant lliures sobre un bassal d'alcohol i de refrescos convertit en esquitx de les sabates i els camals dels pares de les criatures, que ara ploren i res no els consola, ni les carícies protectores de la mare ni el discurs conciliador del pare, que justifiquen la malifeta dient només són nens. Però res no els calma l'acalorament de la plorera, perquè encara veuen davant seu la cambrera, que s'esberla per dins forçada per un dolor que l'obliga a doblegar-se d'una manera antinatural mentre es regira colltorta com una arrel, amb el cos tombat a un costat, les cames tremoloses que li fan figa i les mans arrapades al pit. Li veuen perfectament, surant dins la boca oberta al cel, la vida en suspens. 

Harmoniaduuhac

Pere Calders