Harmoniaduuhac: (H)elena & Venus (literatura

18/3/15

(H)elena & Venus (literatura - microconte)

No sé perquè, però m'hi fixo. Potser pels cabells belle époque, estil garçon, clenxa al costat i rossos, no sé si naturals o tenyits, rasos al clatell i amb grenyes que li cauen endavant i li tapen i em tapen la visió d'un ull. Potser per la proporció harmoniosa del cos, d'estatura mitjanament ni baixa ni alta, un xic plena i abellidorament saludable. Potser per la pell clara sense ser pàl·lida, rosada i fina, sana i cuidada. Potser per la cara, rodona i lluent, amb la barbeta menuda i els pòmuls plens, tímidament enrojolats per la vergonya que passa en passar-li davant i quedar-me encantat. Potser pels llavis gruixuts però no inflats, acollidors i encoixinats, tibants i amb el perfil encorbat, pintats de vermell viu ara desgastat. Potser per l'ull que veu i veig, d'un blau grisós, amb els contorns solcats de vetes obertes al cel ennuvolat entre aires de tempesta per on s'escola algun raig lluminós i traços de color d'ací d'allà contra la profunditat fosca del carbó rodó de la nineta. Potser per la camisa de tela fina i blanca que duu sense cordar sobre una samarreta curta de color rosa amb el coll obert en forma de tall vertical que cau regata avall per permetre respirar els pits, tendres i ferms. Potser pels texans negres amb els camals desgastats a les cuixes i pelats d'un genoll, elàstics, arrapats a les cames com una segona pell. Potser per les sabates botins de peu negre i sola blanca, amb els cordons rosa de nus doble i doble llaç que li fan d'ales per avançar surant a dos dits del terra, sense tocar la calçada, ni cap camí terrenal, car és l'elegida de Paris, la deessa més bella, reencarnada en mortal.

El cas és que m'aturo, giro cua i respiro fondo abans de fer marxa enrere i, al primer pas, un sentiment contravingut m'assalta la moral i m'omple de dubtes, però què faig, on vas i què faràs, però què si segueixo endavant i creu que sóc boig o subnormal, de manera que tot i la contra avanço fins que m'hi planto davant, obligant-la a aturar-se i a aixecar la vista de terra, concentrada com va, sense mirar ni parar atenció al camí que fa ni a l'obstacle que li barra el pas. Xoquem i se sorprèn. No m'esperava, pensarosa com anava. Cap dels dos s'ha fet mal. Jo, en veure-la venir, m'he pogut preparar, però ella, en principi, s'ha espantat. Amb una mà al pit i mirant-me als ulls, ara sí, fa un gest d'alleujament en entendre que no ha passat res. Anaves distreta, somric i li dic allargant la mà fins a tocar-li l'avantbraç amb suavitat, convidant-la a calmar-se per si encara no ho està. Sí, no t'he vist venir, somriu i em diu, agafant-me el colze amb una mà i ventant-se amb l'altra per fer-se passar l'ensurt. Quan crec que puc, li demano el nom i li ofereixo el meu. Dubta un moment, mentre parpelleja com si no m'hagués entès bé, però tot seguit assuaveix la mirada i diu (H)elena. No et crec, responc per fonyar allà on fa més mal, al bell mig de la sinceritat, mentre poso cara de nen ofès per treure ferro a la situació i evitar que s'ofengui, però sobretot per l'interès de saber si és veritat o menteix. El suborn de Venus a Paris, la causa principal d'una guerra cruel i absurda com totes les guerres, la més bella i dissortada de les filles de Troia, em xiuxiueja a l'orella, i de sobte, deixa d'importar-me què és cert i què no, si somio fantasies o continuo despert en la realitat, si visc o sóc mort.

Harmoniaduuhac