Autoretrat

Cada dia el desperten els crits del pare. Els sent com si formessin part del malson que li altera la son, com si dormís malalt, inquiet i febrós. Obre els ulls encara somiós. Una altra ràfega atronadora de retrets l'acaba de deixondir. Ara crida la mare. L'habitació és a les fosques, però no encén cap llum perquè la persiana de la finestra mai no ha tancat del tot, de manera que sempre queden un parell de clevills a dalt per on s'escola la llum del sol en fer-se de dia, i en té suficient per veure-s'hi mentre es lleva el pijama i es vesteix. Mentrestant, a fora, encara discuteixen. 

     Té fam i pixera, però s'aguanta fins que un dels dos acaba la discussió amb un cop de porta que fa tremolar els batents de les portes i els vidres de les finestres. Ell ni s'espanta ni tremola perquè ja s'hi ha acostumat. Només espera, intentant pensar en qualsevol altra cosa que no siguin la panxa buida i la bufeta plena. 

     Llavors surt. Normalment és el pare qui se n'ha anat de mala manera, i  la mare, en veure'l, prova de contenir el plor i amagar els ulls. Diu bon dia i va directe al quarto de bany.  Es tanca amb pestell i enganxa l'orella a la porta. Sent els laments queixosos de la mare esmorteïts.  Pixa, es renta les mans i la cara, es raspalla les dents i es pentina. Ho fa tot d'esma, com qui enrosca taps en una cadena de muntatge vuit hores al dia. Es mira al mirall i es frega la barbeta i les galtes amb una mà. Només hi té un borrissol esclarit, quatre pèls que només es veuen a contrallum. Al pubis ja en té molts, més foscos i una mica cargolats. L'any que ve potser ja li podrà demanar al pare que l'ensenyi a afaitar-se.
     Surt del bany i va directe a la cuina. La mare escura. En sentir-lo entrar es gira. Ja no plora. Li diu bon dia. Ell no contesta. Agafa pa, en talla dues llesques i les posa a la torradora. Mentre es torren esprem dues taronges grosses. Sempre desdejuna pa torrat amb oli i sal i suc de taronja. Quan acaba recull les molles i deixa el plat i el got que ha utilitzat a la pica. 

     Va a la seua habitació, obre la persiana i la finestra perquè entri el sol i s'airegi. Fa el llit, recull el pijama de terra, el plega i el deixa sota el coixí amb cura de no rebregar els llençols. Consulta l'horari que té penjat en un suro sobre l'escriptori. Omple la motxilla amb els llibres de les assignatures que li toquen els dilluns, l'estoig, un quadern i un llibre que li va recomanar el de català. Abans d'anar-se'n, fa un petó a la mare i diu adéu, fins després, no t'amoïnis més, segur que no és res, ja saps com és. 

De casa a la parada de l'autobús hi ha un quart d'hora caminant. Mentre l'espera assegut en un banc, repassa apunts de matemàtiques. A primera té examen i no ha pogut estudiar en tot el cap de setmana. Massa crits i baralles per concentrar-se en el raonament lògic de la matemàtica aplicada. Durant el trajecte, llegeix. Estira les cames sobre el seient del costat deixant els peus penjant del reposabraços del costat del passadís, descansa el cap sobre la motxilla, encastada en el buit entre el respatller i la finestra, i es tapa amb la jaqueta. 

     Quan arriba a l'institut encara falten deu minuts perquè soni la sirena. Espera el professor assegut al passadís, amb l'esquena recolzada contra la porta de l'aula. A mesura que van arribant, saluda els companys i els que coneix d'altres classes. La majoria fan com ell i s'estiren a terra, d'altres fan rotllana d'empeus i s'expliquen el cap de setmana. Quan arriba el professor, s'aixeca i saluda. El primer d'entrar encén els llums. Entre tots baixen les cadires i separen les taules. Seu al seu lloc: segona fila a l'esquerra mirant cap a la pissarra. Obre la motxilla, agafa el llibre de matemàtiques i cerca el tema set. Aprofita que sempre n'hi ha que fan tard per repassar.  

     Alguns companys demanen al professor si no poden començar ja, que si no se'ls oblidarà i a més no tindran temps d'acabar. El professor respon que esperin, que el que saben encara ho sabran d'aquí deu minuts, que hi ha temps suficient perquè la prova és justa i adequada, i que aprofitin el temps per repassar, com fa ell, i l'assenyala amb un moviment del cap, apuntant-lo amb la barbeta perquè té les mans ocupades comptant les fotocòpies de l'examen, no fos que n'hi faltessin i hagués d'anar a fer-ne més un cop repartits. 

     Set minuts després el professor demana que llevin tot el que no sigui imprescindible (un o dos bolígrafs) de la taula. Reparteix els exàmens i un full en blanc per si necessiten més espai del que ha cregut convenient deixar entre preguntes per respondre.  

-Poseu el nom, el grup i la data, llegiu dos cops cada enunciat i, si teniu algun dubte, demaneu-lo.

     Escriu el nom, el grup i la data. S'encara amb el primer problema. Llegeix l'enunciat dues vegades. Es revincla endarrere fins que la cadira queda en equilibri, amb les potes de darrere a terra i les de davant en l'aire. Mira al sostre. Pensa. Al seu cap, els nombres i els signes matemàtics suren suspesos en un buit negre delimitat només pels crits del pare i pels retrets de la mare. S'espolsa els mals pensaments negant amb el cap, movent-lo ràpidament d'un costat a l'altre.  

     Llegeix l'enunciat del segon problema. Recorda que en van fer un parell de semblants a classe. En recorda els enunciats i fins i tot el resultat final, però per molt que s'hi esforça, és incapaç de recordar el procediment a seguir per obtenir la solució. Al cap, encara ressona el cop de porta del pare i els plors de la mare. 

     Llegeix el tercer problema. Com que no l'acaba d'entendre el rellegeix més a poc a poc, parant atenció en el que li demanen, però així i tot tampoc no acaba de copsar-ne el sentit complet. Es frega la barbeta i les galtes amb una mà per ajudar-se a pensar, però l'únic que li ocupa la ment és si l'any que ve el pare l'ensenyarà a afaitar-se. 

     Llegeix els enunciats dels set problemes que encara ha de resoldre. Tots li sonen, uns més que altres. Els troba justos i adequats. Fins i tot n'hi ha un parell que són calcats del llibre de text. El professor de matemàtiques sol comportar-se en els exàmens. A classe els exigeix molt, però explica bé, i sempre que introdueix un concepte abstracte tracta de relacionar-lo amb algun referent de la realitat, més pròxim i tangible. I després demana si tothom ho ha entés, o si cal que ho torni a explicar, potser d'una altra manera s'entendrà millor.  

-Ara mateix passem l'equador. Encara us queden vint-i-cinc minuts, però no us encanteu, que la dificultat dels problemes va "in crescendo". 

     Només vint-i-cinc minuts i tots els problemes sense solució. Torna a començar. S'encara de nou amb el primer. Si el que ha dit el professor és cert, hauria de ser el més senzill. Inspira profundament pel nas. Exhala lentament per la boca. El llegeix. Pensa. Arracona els problemes personals i es concentra en els matemàtics. L'entén. Fa els càlculs mentalment. Escriu les operacions. Arriba a un resultat. En fa la comprovació. Li surt bé. Torna a respirar. Ara el segon. Recorda el procediment que ha de seguir. El segueix i arriba a la solució. La comprova. Bé. Agafa aire i se submergeix en el tercer. Entés, processat, solucionat, comprovat i bé. Així tots. 

-Cinc minuts! 

-He acabat, el puc lliurar ja? 

-Tens deures pendents? 

-Sí, un autoretrat per a classe de català. 

-Cap problema, doncs. 

     S'aixeca per donar-li l'examen, torna al seu lloc, seu, treu el quadern de la motxilla, el deixa sobre la taula, cerca una pàgina en blanc. Escriu: "Cada dia em desperten els crits del pare. Els sento com si formessin part del malson que m'altera la son...

Sergi Espanya Verger