Ales

Havia nascut per jugar a pilota de mà. Era alt i cepat, de cos robust, contundent. Tenia les mans grosses, els dits amples, els palmells endurits i els artells marcats amb arraps; però sempre duia les ungles tallades rectes i llimades de biaix, netes i sense repelons. Sabia picar fort a la pilota per aconseguir l'efecte adequat a cada cas, controlant el moviment de la mà replegada, amb el palmell fet un cove, i imprimir la força necessària per disparar amb la ràbia domesticada en la direcció que feia més mal, allà on cap rival era capaç de tornar-li-la mai.

     També excel·lia en el combat de lluita clàssica. La seva pegada fonda, que amagava fent veure que es cansava, amb la guàrdia distreta, conscientment deixada caure per propiciar l'atac del rival, i el colze flexionat com un ressort, tens però pacient, esperant el moment oportú d'alliberar el disparador muscular per llançar el cop fort, un moviment directe que tallava l'aire amb el puny tancat, abraçant-se els dits i protegint-se el polze, arrecerat a la base, de fonament. Cruixia cares, estellava costelles, rebentava ronyons i fetge; buidava el rival fins deixar-lo sense alè ni ganes d'alçar el cap.

     Era tan bo que els magistres el tractaven com si fos especial. Li perdonaven tasques obligatòries per a la resta, permetien que arribés tard a les sessions presencials, i que en sortís abans d'hora. D'aquesta manera, entrenarà per guanyar, es justificaven amb una rialla torta i freda. Tampoc no havia de fer Física si no volia. Mentre els seus companys escalfaven, estiraven, pujaven i baixaven bancs, barres, espatlleres i cordes esglaonades amb nusos, ell els mirava estirat sobre un matalàs. Només participava activament dels exercicis marcials. Quan els feien formar, tothom a l'esquadra, amb els braços en paral·lel al ras de terra per marcar la distància exacta entre els companys de dreta i esquerra dibuixant el diàmetre d'una circumferència en l'aire giravoltant sobre l'eix del cos tenint en compte el punt de gravetat per no perdre l'equilibri. Ho trobava relaxant, deia, i profitós per quan treballessin per a una empresa on sis dies a la setmana dedicarien els primers minuts de cada matí a practicar moviments estudiats per deixondir els músculs, desentumir les articulacions i preparar la ment per a la jornada laboral.

     Per a la resta, en canvi, només era un pobre desgraciat. Algú més desgraciat que ells.

*

L'Acadèmica d'Avantguarda era la Secció Avançada de la Institució General. Tothom que hi era o en formava part tenia una raó per ser-hi i una altra per formar-ne part. N'hi havia que s'havien deixat la pell des de petits per poder accedir-hi, atrets pel prestigi d'una Uniformació de primer nivell, i esperonats pels beneficis que els seus pares els havien assegurat que els reportaria la Instrucció Formada, el pla de formació integral en què basaven el sistema d'educació dels aspirants, és a dir dels deixebles, amb l'objectiu de crear "generacions de canvi", referint-se als que aconseguien llicenciar-se. D'altres, en canvi, hi havien anat a parar per força, obligats per circumstàncies que ningú gosava confessar, i s'ho prenien amb la resignació d'un reu conscient que rep el que es mereix. L'accés als estudis superiors, però, en cap cas era senzill. No hi havia prou de ser un deixeble excel·lent, sinó que a més a més s'havia de tenir tota una sèrie d'aptituds físiques i de qualitats personals i de caràcter extremadament específiques.

     El primer cop que va llegir la llista de requisits que acompanyava l'imprès de sol·licitud d'ingrés va pensar que si tothom que era acceptat els complia tots, formarien un bon exèrcit desarmat d'ànimes modelables, de joves que estrenen la vida adulta estancats en promocions alienades, d'impotents preparats per obeir qualsevol que sigui l'ordre si qui mana és el superior i ells els subordinats. Tot amb la bona cara fossilitzada i a ulls clucs. Tot fins que s'espatllessin i haguessin de ser reemplaçats per un altre d'igual, que compliria la mateixa funció que el que havien de substituir amb un somriure que deixés entreveure les dents, netes i greixades com les d’un engranatge, tan insignificant com tots els altres engranatges que feien rutllar aquella màquina d'escorxar il·lusions.

     A ell només li n'havia deixada una d'intacta. Si s'esforçava més que cap altre, arribaria a ser el millor, i no tindria ningú per sobre, ni ganes de deixar-se emmusteir el cor i la vida, arrugat i com encongit, més mort que viu.

*

La primera nit del primer dia a l’Acadèmica li va costar adormir-se. Durant hores es va regirar al llit sense acabar de fer-hi un cau còmode i segur on poder arraulir-se confiat a esperar els somnis. Es va adormir de matinada, vençut pel cansament, just quan el sol pintava de foc l’horitzó. No va somiar. Tampoc no somiaria l’endemà, ni el següent ni el de més enllà. Des que hi havia arribat que no somiava. No en va ser conscient fins que un dels companys del seu curs s'hi va interessar. En sortir de classe per anar al laboratori de Ciència Experimental li ho va demanar, com qui fa una confidència, mig en secret i a cau d'orella. Dorms bé, tu? No s'esperava una pregunta com aquella, potser perquè es coneixien des de feia només uns dies, i no va saber respondre-li, però va pensar-hi durant tota l'hora següent. Mentre es posava la bata blanca i els guants de làtex, mentre esperava en fila el torn de mirar a través de la lent electrònica l'evolució de la divisió cel·lular d’un organisme neoalterat, que es multiplicava dividint-se o es dividia multiplicant-se, mentre omplia les fitxes d'anàlisi i feia anotacions a la tauleta personal, i mentre el magistre els instruïa amb veu rotunda, que ressonava pertot com un eco que rebotava en les quatre parets de l'aula i li percudia els timpans fins que li feien mal perquè els tenia acostumats a altres tonalitats, més càlides i humanes i no tan mecàniques ni artificials.

     Com a colofó d’una altra classe magistral, rebien una sentència final, de mestre-guia il·luminat. Dividir-se per vèncer o dividir per multiplicar-se? La conclusió va sonar amb un deix metàl·lic, com amplificada per l’impuls d’un tornaveu i la força d’un trepant.

     Mentrestant, ell encara hi pensava. Dormo com un soc, sense somnis.

*

A Bellart va fer tard. Va demanar permís abans d'entrar i va travessar l'aula de punta a punta esquivant companys, tamborets i material d'il·lustració fins al lloc que tenia assignat. En comprovar que ja no disposava de temps suficient per enllestir la tasca prevista per a la sessió de retrat del cos, va decidir que faria un esbós en carbonet i que ja l'acabaria de perfilar més tard.

     Des d'on era no podia veure directament la model perquè els companys de davant li ho impedien, de manera que per fer-hi un cop d'ull havia de fer un pas mig endarrere mig a un costat. Passat el temps d’observació inicial per determinar la geometria del cos en figures de base elemental, va triar un llapis de línia polida i traç regular. En lliscar per la superfície rugosa del paper, una polsina negra gairebé imperceptible queia de la punta esmolada del llapis i s'acumulava a la base del faristol de fusta sobre el qual s'aguantava el full de treball del dia, numerat al cantó inferior dret i amb el segell oficial estampat en baix relleu al superior esquerre, disposat en un angle fix de 75 graus respecte del terra. Aquesta mena de detalls passaven desapercebuts a la resta de deixebles, però a ell l’obligaven a plantejar-se la necessitat de dubtar, ben igual que les premisses inscrites a cops de martell contra cisell a la base dels pedestals sobre els quals s'aixecaven els bustos petrificats dels grans artistes de la Història. Sota els rínxols de la barba d’un de calb, per exemple, s’hi llegia “Sóc un ferm defensor de la recta".

     Va apartar el carbonet del llenç i va desviar la mirada de la model, que jeia sobre un matalàs prim i negre, entapissat de vellut, amb les cames rectes i els peus estirats en punta, els braços recolzats i el ventre i l'esquena plans, per fixar-se en aquella inscripció; i mentre la llegia va riure per sota el nas fins que la model es va incorporar per estirar les extremitats, car feia més de mitja hora que mantenia la mateixa postura. El tremol lleu dels pits de la jove el va ajudar a apreciar millor el moviment rítmic i pausat de la respiració calma, conscient i fonda.

     Va inspirar profundament fins tenir els pulmons plens de l’aire gastat d’aquella estança atapeïda de gent i sense ventilació natural. Va exhalar en sospir atent a l’efecte relaxant de la respiració activa. A mà alçada i controlant el pols, va provar de representar el moviment fluid de l’aire amb línies sinuoses de diferents tons de gris, amb el gruix divers i les ombres desiguals, com si diversos focus de llum solar amb les òrbites inconstants il·luminessin el cos de la model, estenent-li sobre la pell nua vetes de nit i de dia, de llum i de foscor, de neu verge i de sutze mineral.

     Li va fer els cabells més llargs perquè li cobrissin el coll i els muscles. Va perfilar els ulls i els llavis amb una pinzellada corba. I en un dels costats de la barbeta, va prémer fort amb el revés d’un pinzell per fer-hi un trau. Per acabar, després de calcular-ne la proporció i d'assegurar-se la simetria, ho va emmarcar tot amb un oval. La magistre de Bellart li va agafar la mà just quan n'enllaçava les dues meitats. El seu posat greu i la mirada de desaprovació el van fer sentir-se desarmat, com si li haguessin pres la voluntat. En va ser conscient just en el moment que el va obligar a apartar-la del llenç i abaixar-la.

     El va agafar de l'avantbraç i el va estirar amb força perquè la seguís. El va arrossegar d'una punta a l'altra de l'aula com si fos un nen a qui han de castigar perquè ha fet una malifeta. El va fer sortir de l’aula i va tancar la porta. Se li va plantar davant, mirant-lo de fit a fit, amb el gest de la cara endurit: els llavis rectes, les barres serrades, els pòmuls secs i els ulls glaçats. Es va girar a dreta i esquerra per assegurar-se que no hi havia roba estesa, que ningú no veuria com, al mig d’un passadís amb portes d’entrada i sortida a banda i banda, li posava l’índex de la dreta sobre els llavis mentre mantenia el de l’esquerra sobre els seus. Xsssssst... Però no van poder evitar riure’s l’un de l’altra en adonar-se que els havien quedat ditades de carbonet als llavis. Se les van esborrar amb la punta de la llengua, ella a ell primer i ell a ella després. Es van tastar i els va fer bon gust, de mineral càlid.

*

Dormia poc i bé. S'aixecava d’hora. Mai més tard de les 6:00. No feia cap excepció. Ni tan sols els dies lliures que la resta de deixebles aprofitaven per descansar o divertir-se. Ell, en canvi, s'exercitava. Li agradava despertar-se encara fosc i córrer amb la primera llum per encetar el dia tallant la fresca. En tornar, s’arraulia al fons de la banyera sota l’aigua neta i tèbia. Esperava que els músculs afluixessin i es reconfortessin. Escoltava en silenci com el compàs de la freqüència cardíaca baixava; i sentia que tot tornava a lloc, a poc a poc. Després desdejunava: amanida d’arròs i pa amb oli i sal. En acabar, es bevia mig litre d’aigua, es penjava la bicicleta al muscle i baixava de dos en dos els esglaons del primer pis a la planta baixa. Sortia al carrer, pujava a la bicicleta d’un salt i pedalava fins a les instal·lacions esportives esquivant cotxes i fum. Tenia el privilegi de deixar-la aparcada en un dels magatzems de material. L’entrenador li n'havia donat un joc de claus.

     Cada dia feia les rutines marcades tancat sol al gimnàs, mentre els altres dinaven. Ell dinaria en acabar. Vivia a un altre ritme i això feia que el miressin, el tractessin, li parlessin i l’escoltessin diferent. En va ser conscient a les poques setmanes d’instal·lar-s’hi. I va haver de resignar-se a patir-ne les conseqüències. De fet, sabia que un dels fatxendes dels grups avançats havia escampat que, per al Directriu, ell representava la mena de persona que hauria volgut ser si n'hagués tingut les aptituds, i que, per tant, era intocable. Tothom considerava que estava un grau per sobre de la resta i de si mateixos. Ningú, però, l'envejava. No l'admiraven, sinó que el temien. Els seus braços i els punys, la seua resistència física i la contundència dels cops, la seua habilitat per avançar-se als moviments dels rivals, esquivar els atacs amb una finta ràpida i aprofitar el moment de debilitat per castigar-los sense pietat, li reportaven el respecte hipòcrita que no s'havia pogut guanyar amb les seves habilitats socials.

     Ser diferent, però, casava amb la seua actitud, i no li suposava cap esforç especial perquè en aquell lloc tothom lluïa la pròpia normalitat com si es tractés d’una virtut. Tot es revestia amb una pàtina de cordialitat embafosa i afabilitat postissa. El sorprenia que, des que sortia de casa al matí fins que hi tornava al vespre, tothom somreia amb la cara il·luminada i els ulls vius, amb els trets característics del benestar fossilitzats, com una màscara sota la qual s’intueix l’agonia de l’ànima.

     Tota mesura i tota mida eren proporcionades. Els uniformes dels deixebles i els vestits de funció laboral dels magistres seguien el patró d’una elegància discreta però impersonal, perquè tothom vestia igual. No s’hi podia trobar res que s’hagués fet amb la intenció de destacar. Cap color extrem ni llum encegadora, cap vèrtex de caires vius ni traç fora dels límits establerts, cap pas més enllà dels camins marcats, enllosats amb panots grisos i delimitats per marges de pedra seca fins a l’alçària dels genolls.

     Els edificis d’administració, els departaments didàctics, el saló d’actes i representacions, els sostres, les parets, les escales, els passamans i els sòcols, eren motlles prefabricats de tall renaixentista. Les zones verdes i d’esbarjo s’havien concebut seguint l’ordre de l’estructura clàssica, dominades per l’acció d’una ment racional sobre l’esperit feréstec de la natura. Les instal·lacions esportives, els aularis i els laboratoris tècnics i experimentals, eren asèptics i funcionals. Tot, persones i objectes, semblaven haver sigut dissenyades amb l’objectiu darrer de rebaixar-ne les arestes i arrodonir-ne les puntes. Discret i mediocre, sense crestes.

*

Llegia d’amagat, com si hagués d’avergonyir-se’n. Li agradaven els relats mitològics grecollatins i la novel·la romàntica perquè l’omplien de fantasia i exotisme. No tenia carnet de biblioteca. Tenir-ne li hauria suposat una nosa innecessària, alguna cosa més de què preocupar-se. Quan volia un llibre, l’agafava, se’l llegia i el tornava sense que el fitxessin. Si cada vegada que volgués llegir havia de demanar un préstec, tot el procés quedaria registrat amb dates de sortida i entrada, amb el segell oficial i la signatura personal. Trobava més raonable la seua manera de fer. Entrar-hi, deixar-ne i agafar-ne, sortir-ne. Inici, nus i desenllaç.

     A l’intercanvi va arribar a deshora, abans de l’hora prevista. Solia avançar-se més d’un quart. Mai no ho havia pogut evitar. Hi anava als capvespres perquè la biblioteca era gairebé sempre buida. Generalment, només hi havia alguns estudiants que repassaven a la sala d'estudi annexa, però a les sales de consulta i lectura i pels passadissos que formaven els expositors no s'hi veia ningú gairebé mai.

     Va repassar les lleixes de les prestatgeries acaronant els lloms dels llibres enquadernats en pell fent-hi passar el capciró dels dits. Es va aturar en sec, va mirar a banda i banda, en va despenjar un i se’l va amagar sota el jersei. Al buit que hi va quedar va entaforar el seu quadern vermell de tapes dures. Va girar cua i va caminar fins al fons del corredor, on es va tornar a sentir segur, envoltat de paper i lletra. Va treure el llibre, el va desplegar, pàgina 237, i va llegir.

L’alertaren el soroll de passos que s'aturaren davant de la porta. No tingué temps de pensar on s’havia d’amagar. Als peus del llit veié un bagul, segurament el feien servir per guardar-hi roba de llit, i decidí que seria un bon amagatall. Amb l'ai al cor, el buidà i amagà llençols i mantes dins d'un armari. Sentí com introduïen la clau al pany. Li quedà el temps just de ficar-s'hi d'un salt, ajupir-se, replegar-se flexionant les cames i envoltar-les amb els braços.

La porta s'obrí quan tancava la tapa amb cura de no fer soroll. Abans, la mantingué un segon entreoberta per poder fer una ullada fora a través de l'última escletxa, però no reconegué cap dels dos joves que parlaven d'ell com si el coneguessin des de sempre, com si en sabessin més del que ell en sabia, fins i tot els records i els sentiments, l'interior i el pensament, cada racó de l'ànima i cada plec del cervell. Totes les possibilitats, els camins escollits i els que havia abandonat, les oportunitats perdudes i les vides sense viure. Cada fil narratiu escapçat o enfilat.

Començà a sentir-se incòmode. Li costava respirar. Sentia els músculs i les articulacions cada cop més encarcarades, com si les sofrages fossin cartó pedra acabant-se d'eixugar. Notava calor a les orelles, baixant-li coll avall i sobre el pit, on tenia enfonsada la cara i contra el qual soltava l'alè calent i humit amb gran esforç. Boquejava per fer passar tot l'oxigen que necessitava, com un peix fora de l'aigua, sense tenir-ne prou. Sentí un mareig càlid, i la suor enganxosa lliscant-li pertot. Abans de defallir i perdre el món de vista, el bagul s’obrí i la llum li ferí els ulls, que ja s'havien acostumat a la foscor...

Abstret per la lectura, es va sobresaltar en sentir un cop sec que provenia de l’altra banda de l’expositor contra el qual s’havia recolzat per llegir còmodament. Va sentir la fregadissa d’algú que recollia un objecte de terra mentre intentava identificar qui era mirant a través de l’espai que deixaven els llibres ordenats a les lleixes, uns més alts i d’altres més baixos.

     Va tancar el llibre, que encara aguantava desplegat, i se’l va tornar a amagar sota el jersei, mogut més per l’instint que per la pròpia voluntat, com l’acte reflex de la presa que fuig en sentir la flaire del depredador, acotat entre mates esperant el moment de distracció que li valgui l’avantatge necessari per saltar-li a sobre i, amb una mossegada certa, agafar-la al vol.

     No va poder identificar ningú conegut. La línia de separació entre els llibres era massa petita, i tan sols va apreciar el moviment nerviós de la silueta d’un cos menut i esvelt, d’adolescent o dona jove, que s’ajupia per recollir alguna cosa de terra. Va esperar immòbil, aguantant-se la respiració per escoltar millor, i va deduir que s’allunyava corredor enllà perquè els passos cada cop eren més fluixos. Quan va deixar de sentir-los, va córrer cap a una de les finestres obertes a l’exterior. Va tenir temps de veure-la baixar l’últim tram d’escala fins al carrer saltant els esglaons de dos en dos. A cada salt, els cabells i les vores de la faldilla li van batre com si desplegués les ales per enlairar-se. En una mà duia el quadern vermell.

*

Va doblegar un naip per la meitat, i després per la meitat de la meitat, fins fer-ne una tira de cartró allargada, amb el gruix fullat i dos dits d’ample, que es va enganxar amb esparadrap a les articulacions de la part superior del palmell, de coixinet, com un protector dental de lluita, però sobre les genives dels dits. En cadascun dels capcirons excepte el del polze, hi va encastar els didals, confeccionats amb corna de porc endurida, de la mateixa que el guant: un pedaç en forma de triangle que li cobria la resta del palmell. Amb les dues vetes de tela d'un vermell enfosquit per la suor que s'hi havia anat acumulant, se'l va lligar al voltant del canell i en trena per l’avantbraç fins al colze, on s’hi va fer una llaçada doble, d'ales vermelles de papallona negra. Per acabar d’ajustar-se les proteccions, va tancar la mà en puny i la va estendre diverses vegades.

     Des del vestidor podia sentir les consignes que els aficionats de cada equip cantaven cridant, primer uns i després els rivals. Va picar amb la punta dels dits contra els taulells del terra seguint el ritme dels cants, cada cop amb més intensitat. Gairebé tot l’enllosat d’aquella habitació tenia la superfície picada, i les parets eren plenes d’arraps com a conseqüència de les llençades de bon braç i ajustades que convenia fer per escalfar. Va practicar cops alts, baixos i de bragueta, primer picant l’aire i després la pilota.

     D’un sarró amb les vores esfilagarsades va treure la faixa vermella: jugava a casa. Se la va enrotllar al voltant de la cintura, desplegant-la fins que li va abraçar el ventre i els ronyons, i se la va ajustar estirant d’un cap i aguantant l’altre amb força. Es va copejar amb el palmell pla la panxa i els costats. Es va revinclar endavant fins a tocar el terra amb les mans desplegades i es va tornar a estirar amb els braços en alt i de puntetes fins que li va semblar que ja no podia tocar més amunt sense saltar.

     I va saltar. La desfilada va començar. El recorregut pel passadís fosc que duia dels vestidors fins al trinquet el va fer amb el cap cot i els punys tancats. En abandonar el túnel per sortir a la pista, els càntics, ara dels vermells, ara dels blaus, i tots a l'uníson, retronaven amplificats per la volta semicircular i allargada del recinte, que els feia de tornaveu i multiplicava en eco cada crit, bram i cant. Al costat esquerre, banderoles vermelles al vent i crits de valent. A la part dreta, envolaven el blau i bramaven esclau.

     El xiulet va sonar i tothom va callar. El jutge de peu va comprovar la corda que travessava l'ample del terreny de joc en horitzontal, a tres metres d'alçària. En la treta, el jugador havia de passar la pilota per dalt sense tocar el terra o la paret lateral del camp propi. El rival, en canvi, podia restar de braçada alta sense que la pilota toqués terra o deixar-la rebotar un cop i tornar-la per sota de la corda. L’encet tenia l'avantatge de la pilota controlada però l'inconvenient de la limitació de l'espai de joc, de manera que, per aconseguir punts de primeres, s'hi havia de tenir bona traça.

     Després de jugar-se a sort qui encetaria la partida, els dos contrincants van pilotejar per escalfar fins que el jutge de taula es va aixecar i es va dirigir amb pas segur cap a la llotja d’autoritats, complint cada punt del reglament establert amb la perfecció anodina del protocol, de qui se’ls sap de memòria de tant que els ha repetit, sempre els mateixos i sempre iguals, primer un i després l’altre. Es va aturar en sec i va esperar amb posat solemne, el cos estirat i gest inexpressiu de la cara, que el Directriu, en qualitat de representant màxim de l’equip local, li donés l'ordre d'inici. Va aixecar el braç i, en abaixar-lo, el so d’una botzina amplificat per la megafonia va marcar l’inici.

     Va encetar amb una treta de braçada alta. La pilota es va enlairar dibuixant una paràbola allargada, en el punt més alt de la qual, va travessar la corda i va començar a baixar en picat a causa de l’efecte pesat que li havia volgut donar. Va rebotar contra terra i va sortir disparada cap a la paret lateral seguint la intenció de dificultar al màxim la resposta del rival, que va haver de córrer amb ganes per compensar la sorpresa primera de veure que l’objectiu pren una direcció inesperada. Va haver d’arrapar la paret per engaltar-la i tornar-la a camp contrari, però Ales la va rebre de primeres, sense deixar-la tocar terra, amb un cop que va sonar dur i sec. Els pilotaris experimentats tenien la pell dels palmells tan endurida pels milers de cops pegats i rebuts que gairebé no els notaven, com si haguessin desenvolupat una capa gruixuda i sòlida, insensible al dolor, que els revestia la carn, els músculs, els ossos i l’ànima.

*

-El mirall m’odia. Tot el que s’hi reflecteix em desagrada. Tot el que em veig és lleig -va dir ella. I ell se li va acostar per darrere a poc a poc. Li va recollir els cabells amb les mans per fer-li un monyo alt i rodó, com un pom, descobrint-li el coll, la pell clara i la piga juganera. El va recórrer amb el capciró dels dits, hi va sembrar petons, hi va dibuixar pinzellades de saliva calenta i hi va deixar marcades les dents. Li va descordar tres botons de la camisa per destapar-li els muscles. Va bufar movent el cap amunt i avall de manera que sentís el seu alè tebi al llarg del coll i l’ample de les espatlles, eriçonant-li el borrissol de pèls que només podia veure a contrallum si mirava de prop i s’hi fixava molt. Els pits se li insinuaven sota la tela fina. Els tenia petits, i per això mai no duia sostenidors. Va fer lliscar avall la camisa lentament perquè li acariciés els mugrons, amb la punta endurida i les vores esborronades, fins que les aurèoles van encetar l'horitzó amb el color de les roses vives que creixen arrelades al cor.

     Va acabar de descordar-li tots els botons, i amb un dit sol, com un pinzell, li va dibuixar una espiral a la panxa, d'enfora endins, escurçant cada volta per fer cercles concèntrics fins que es va encauar al melic. En sortir-ne, va baixar el pendent fins al límit de la veta de les braguetes, de cotó i blanques, per on li fugien els primers pèls del pubis, caragolats i foscos. Va fer forat pressionant-li el baix ventre per poder enfonsar-hi la mà, com qui es capfica i baixa al fons de la mar. Va fer lliscar els dits endins fins que la va notar sucosa i calenta. Va separar les cames per acollir-lo millor, amb els ulls tancats, la boca oberta i la llengua assaborint les engrunes plaents de cada ditada, de cada pujada i baixada, amb els cinc sentits centrats en el contacte de la seua pell contra la d'ell.

     El va obligar a aturar-se agafant-li el canell amb força perquè no volia acabar ràpid, sinó entretenir-se provant-se. Es va girar, li va despassar la sivella i li va arrencar la corretja d'una estrebada. Li va descordar els pantalons esclafant els botons per desvetllar els traus. Li va passar la mà per dins, acaronant-li la verga i sospesant-li l'ouera. Es va imaginar el pap ple i li va aguantar la mirada mentre se li ajupia al davant, de genolls, i mentre badava la boca, salivant. La va notar lliscar endins, fina i dura, creixent cada cop un poc més amb cada batec.

     La va ajudar a aixecar-se agafant-la de les aixelles i la va dur enlaire fins que la va descarregar sobre el llit amb suavitat. Se li va estirar damunt, aguantant-se amb els braços per no aixafar-la. La va besar amb fruïció, mossegant-li els llavis i enllaçant les llengües. I va començar el descens resseguint-li el perfil de la barbeta amb la punta de la llengua fins arribar a les mamelles. Li va xuclar amb força els mugrons, com si volgués treure’n algun fruit, i va continuar avall dibuixant-li un camí de desig fins al melic, on es va entretenir omplint-lo de petons. Va seguir encara de baixada fins enfonsar la llengua al tall humit i fragant que s’obria al seu pas com una flor sota l’escalfor del sol del matí.

     La va ensumar tota de tornada, acaronant-li amb la punta del nas la vall de la panxa i la canal dels pits fins a retrobar-se amb les seves ninetes dilatades pel plaer. Es van mirar de fit a fit i es van reconèixer en el reflex cristal·lí d’ulls encesos per un goig diví. I van sentir que el sol sortia entre lluna i estreles quan encara era negra nit.

*

Al Cloud s’hi podia escoltar bona música de vinil. Jazz i be-bop, clàssics de blues i soul. No hi havia estat mai. El coneixia d’haver-hi passat per davant un parell de cops, quan sortia a exercitar-se en bicicleta. La ruta marcada passava just pel carrer on era aquella espècie de cafè-musical. Havia sentit a dir que alguns magistres hi anaven sovint després de les classes, sobretot els divendres a darrera hora, amb la intenció d’arraconar les preocupacions laborals almenys fins a la primera hora dels dilluns.

     Va entrar i va anar a seure al fons del local, en una taula lliure separada de les altres per una mampara de vidre fumat. Va repassar la carta i va demanar crema dolça d’avellana tocada de rom negre a una cambrera jove amb davantal i barret d’ala estreta, que va anotar la comanda en l’aparell de registre que duia penjada amb una gafa metàl·lica al pit del davantal.

     Va envolar la mirada per l’establiment. No hi havia gaire gent, ni ningú que conegués. Només li sonava la cara d’una persona amb qui s’havia creuat a l’entrada i que ara seia a l’altre costat, just enfront de la seua mirada. No podia evitar fixar-s’hi perquè li recordava algú, però no sabia a qui, ni si es coneixien d’abans o simplement li resultava familiar perquè ja l’havia vista en un altre lloc i ara era incapaç de recordar on. El cas és que la seva cara, ovalada i simètrica, l’atreia sense saber perquè.

     La cambrera li va dur la beguda en una safata, va llençar un sotacopes sobre la taula i va deixar-hi a sobre un got rodó amb tres glaçons grossos i dos dits d’un líquid cremós. Va beure i va mirar l’hora en un rellotge de paret encastat entre dues lleixes amb ampolles de colors disposades de manera que formaven un arc de sant Martí. S’havia avançat un quart, i mentre esperava, va sonar una peça de freejazz que no va poder identificar i que li va semblar massa improvisada; i a continuació, un blues melancòlic sobre amors perduts que el va entristir.

     La va veure aparèixer per la porta just quan començaven els primers acords de Take five, de Dave Brubeck. Va seguir el ritme de la música picant amb els dits contra la fusta envernissada de la taula, com si premés els pistons del saxòfon que sonava, sense desvia la mirada de les cames que avançaven amb el pas decidit cap a la seva taula. En tenir-la davant, es va posar de peu i li va oferir la cadira del seu costat separant-la de la taula, però el va ignorar i va seure a la cadira de davant, tot i que era la més allunyada.

-Arribo tard.

-No importa. Hi estic acostumat. Jo sempre em presento abans d’hora.

-Què beus?

-Licor d’avellana.

-Me’l deixes tastar?

Li va allargar la copa. Els glaçons s’havien fos gairebé del tot i l’aigua s’havia barrejat amb el que quedava de licor, rebaixant-ne el gust, el color i l’escalfor a la gola de cada glop, que ara passava gola avall més suau.

-És bo.

-En demano dos més?

-No. Anem. Vull que vegis la meua feina fora de la Institució.

-Treballes dos cops?

-No és una feina, exactament.

-I què és, exactament?

-Expressió de l’ànima.

-Si és la teva m’interessa.

-T’interessa.

-I com la tens?

-?

-L’ànima.

-Esmolada.

Ales va aixecar la mà per cridar l’atenció de la cambrera. En tenir-la prop li va demanar la nota. La cambrera va teclejar a la maquineta de registre, va introduir el codi del client i es va endur el got buit. Pels altaveus, dissimulats rere embellidors de guix, va sonar una guitarra elèctrica distorsionada. Tots dos es van sorprendre d’un canvi d’estil tan radical. De les notes de vent del saxo havien passat a la contundència amarga de Time stands still, de Life Long Tragedy, un grup de hardcore punk de la nova fornada, intens i reflexiu, adient per barallar-se amb les contradiccions pròpies.

*

El seguia sempre que podia. És així com va descobrir on vivia, i que llegia, i que per fer-ho manllevava els llibres de la biblioteca i després els tornava sense que ningú se n'adonés.

     Van topar de casualitat. Havia d'estudiar per a les proves finals, i passava cada tarda a la biblioteca amb la cara enfonsada en un llibre diferent. A aquelles hores no solia haver-hi gairebé ningú, però quan s'acostaven els controls de nivell les sales d'estudi i de lectura eren plenes a vessar d'estudiants que, com ella, preparaven exàmens, repassaven apunts o els ampliaven amb la bibliografia que els havia recomanat el magistre.

     Va tenir la necessitat d'aixecar-se per estirar les cames i desentumir-se les articulacions, que li havien quedat encarcarades de mantenir la mateixa postura forçada durant hores. Es notava el cansament als ulls, que li coïen com si hi tingués grans de sorra. Se'ls va fregar mentre recorria els passadissos que formaven els expositors de llibres. Semblaven armaris d'elefant, grossos i pesants, carregats d'una saviesa secular de dimensions sobrehumanes.

     En girar, van topar perquè cap dels dos va veure l'altre, perquè caminaven sense mirar, cadascú distret amb els propis pensaments. El xoc li va servir per deixondir-la. Ell, en canvi, es va sobresaltar i li va caure el que duia a les mans. El va ajudar a recollir-ho: un llibre d'aspecte clàssic i un quadern vermell de tapes dures amb les vores i el llom desgastats. En tornar-se a aixecar, es va adonar que era molt gros. Al seu costat semblava una nena de la Secció Primera. Tenia les espatlles amples i era alt, de cos robust i cepat. Li va cridar l'atenció la dimensió de les mans, grosses i plenes de rapinyades i bues, i que així i tot dugués les ungles netes i polides, visiblement cuidades. Després d'un silenci de complement circumstancial va entendre que, si volia conèixer-lo, s'havia de presentar ella primer.

-Em dic Amiane.

-...
-Estudio per a les finals de control Mitjà. I tu, què fas?

-Àlex.
-A mi la matemàtica d'enguany em va fatal. El curs passat la vaig superar amb bona qualificació sense dedicar-li gaire esforç, però ara s'han fet complicades, o potser sóc jo, que tinc el cap ple d'altres pardals, no sé...

-Em dic Àlex.

-Ales?
-Sí. Bé, no. Es pronuncia Àlex.

-Àlex.
-Millor.

-Jo Amiane.

-Ho sé. M'ho has dit abans. Te'n recordes?

-Sí, potser.

-Jo tampoc no puc amb la matemàtica, ni tan sols amb la de Mitjà, de manera que no et puc ajudar.

-No importa.

-Les lletres sí que les entenc, però els signes matemàtics em fan rodar el cap i no sé com relacionar-los amb res que tingui al meu abast.

-A mi em passa el mateix, però una mica diferent. Ho sé, però no sé perquè. Simplement m'ho aprenc, encara que no ho entengui.

-Vinc pels llibres.

-T'agrada llegir?

-No tot el que llegeixo m'agrada.

-I què llegeixes?

-Ara mateix això.

Li va allargar el llibre i Amiane el va agafar, el va sospesar uns segons i, abans de desplegar-lo, va passar-li una mà per la coberta, com una carícia. Pàgina 225. I va llegir.

No sabia ben bé com començar, on havia de buscar, què era el que cercava. Havia trobat la porta oberta, però dins no hi havia ningú, de manera que va decidir que faria un cop d'ull. L'havia perduda de vista tres cantonades més avall, en una cruïlla, perquè s'havia entretingut massa temps davant de l'aparador d'una llibreria. En aixecar els ulls, ja no va saber cap a on s'havia de dirigir.

Va caminar endavant, embocant el carrer que tenia enfront. Quan ja s'havia convençut que no la trobaria, la va veure plantada davant d'un edifici, just quan introduïa la clau al pany i obria la porta. Va esperar uns segons que ella entrés i va tornar a seguir-li els passos. Va pujar dos trams d'escala fins al replà primer. A dreta i esquerra hi havia dos pisos, dues portes, una tancada i l'altra mig oberta, convidant-lo a passar, suggerint-li l'entrada lliure. Hi va entrar i la va tornar a perdre.

Mentre tractava de recorda cada moviment va sentir passos a fora, sobre el replà primer. Es van aturar davant de la porta. Podia entreveure l'ombra dels peus de la persona que hi havia darrere, que s'escolava per l’escletxa de davall com una carta urgent que ens passa el bidell. Va escoltar quiet i va sentir la clau ja al pany. S'havia d'amagar.

*

Escrivia de nit. Després d’haver llegit tot el vespre, cada vespre fins que era l'hora de sopar. Llavors posava el punt entre les pàgines del llibre i el tancava. Es preparava qualsevol cosa per menjar. En acabar, prenia te mentre reescrivia el que havia llegit. Ni ho copiava ni ho transcrivia. Senzillament escrivia a la seua manera les històries que tot just acabava de llegir sentint-se’n el protagonista.

     Al principi ho feia com qui escriu un diari. En acabar el dia, l’escrivia (el dia). S’obligava a recordar allò més interessant de la jornada, i evocava sense proposar-s’ho les aventures mítiques d’Ulisses, el laberint angoixant de Kafka, el naturalisme analític de Zola, la llibertat creativa de l’avantguarda... revivia ficcions tamisades per l’estat d’ànim que li havien deixat, i tot seguit escrivia. Transformava pàries en Atlants, escarabats en humans, el subjectivisme en llei natural, l’anarquia en ordre sense autoritat. Quan es feia tard, ajustava, polia, matisava i posava títol; però al final, no a l’inici. Quan se sentia satisfet del que havia escrit, ho llegia en veu alta.

Havia d'anar a la ciutat. Necessitava recanvis per a la bicicleta. Me l'havia deixada una nit al ras i l’endemà de matí me la vaig trobar coberta de gebre. Des de llavors que la cadena ranquejava en canviar de pinyó. Si agafava el cotxe de línia de primera hora tindria tot el dia per passejar per la zona comercial i podria tornar abans que tanquessin la biblioteca. Tenia previst passar-hi per fer l'intercanvi.

Abans de sortir de casa em vaig enllustrar les sabates, i m’havien quedat residus de betum entre carn i ungla, per això, mentre esperava assegut al banc de la parada, em vaig entretenir netejant-me amb un raspall petit de pues dures, amb el cos curt i estret, i el cap espigat, més llarg que ample, com un raspall de dents de viatge.

En acabar vaig aixecar la mirada i la vaig veure. Se m’havia assegut al costat amb tanta delicadesa que no l’havia sentida. Era tan bonica que em va vèncer la vergonya de mirar-la descarat. Em vaig fixar en els cabells llisos i igualats, com si li'ls haguessin acabat de tallar amb nivell i tisores de tall pla, molt negres i llargs, fins més avall dels muscles; en la cara, proporcionada i simètrica, ovalada; en el perfil escalat dels llavis, que semblaven dibuixats amb un sol traç, del mateix color que els ulls i el cel; i en la cicatriu de la barbeta, una veta fina i breu que s’endevinava perquè era d’un color més lleu que la pell.

En obrir-se les portes, l'autobús va deixar anar un esbufec, com si es desinflés. Els amortidors i les molles del xassís es van afluixar per permetre que els passatgers baixessin gairebé a peu pla, sense necessitat de fer-hi un salt. Vaig esperar fins que els va descarregar tots, vaig pujar i vaig seure en el primer seient doble que vaig trobar buit. Mentre la resta de passatgers pujaven i seien, vaig observar els que acabaven de baixar. La majoria semblaven contents. Parlaven gesticulant amb grans braçades i moviment de mans, i reien recolzant-se els uns en els altres com si els costés aguantar-se drets. Fins que el conductor no va engegar i es va tornar a sentir la inspiració de les portes, que en tancar-se recuperaven l'alè perdut, no em vaig adonar que encara em raspallava les ungles, i que a la finestra a través de la qual em veia assegut al banc de la parada, ja no s’hi reflectia la meva cara vulgar, sinó un oval perfecte.

*

La porta del magatzem era corredora i estava tancada amb cadena i cadenat. Per obrir-la, van haver de pegar-li un parell de cops a la base, perquè era feta de ferro i la humitat havia anat cobrint-la de rovell. Van haver d'arrossegar-la entre els dos, obligant-la a lliscar a sotragades sobre una guia també de ferro que convindria greixar. Els xerrics queixosos d'aquella porta metàl·lica els van esmussar les oïdes i les dents, com si les tinguessin plenes de suro i cobertes de ciment.

     A dins feia olor de tancat. Era una estança única ampla i allargada, de base rectangular, amb el sostre alt. Un espai ideal per muntar un taller. Només calia airejar-lo per desfer aquella sentor humida de molsa i verdet de les parets, i deixar que hi toqués una mica el sol. Treure la pols i quatre andròmines amuntegades en un dels racons, agranar i instal·lar-se.

-He empaquetat les expressions de l'ànima en aquelles capses d'allà.

-El segon treball?

-Sí, el que m'omple.

-El puc veure?

-El veuràs si em convences que te l'ensenyi. Ara et toca a tu. El magatzem és teu, si el vols. Jo em trasllado. He trobat un espai més a la vora de casa. No em caldrà agafar el cotxe. Quan en tingui ganes hi aniré passejant. Aquest és ara el teu espai. Netejar-lo no et costarà gaire. Pots fer-hi el que vulguis. Pensa-t'ho primer si ho necessites. I si prens la decisió que espero, instal·la-t'hi.

Es va quedar molt quiet per ajudar-se a entendre i ordenar cada missatge que li travessava el pensament. Acceptar-lo suposaria assumir un deute. Ningú no dóna res a canvi de res. Però si el refusava podia tallar un fil il·lusionant que la magistre ja havia començat a teixir, avançant-se als fets i explicant les conseqüències sense preocupar-se de les causes que les han provocades. Sospesava el preu del préstec contra el valor de l'espai creatiu i es va convèncer que sortia guanyador. La va mirar, cercant un gest inconscient de bona o mala voluntat, però no va saber veure-li res, ni de bo ni de dolent.

-D'acord.
-És la decisió que esperava.

-Però primer...

-Una condició?

-Primer vull fer-te una ullada a l'ànima.

-Què...

-Sentir com sona i veure-li el color...

-No...

-Tocar-la per saber si és suau o aspra.

-Ja...

-Assaborir-la.

Se li va acostar mirant-la fixament. Va girar al seu voltant, cada cop més a prop, fins que van quedar frec a frec, ell darrere d’ella. Es va deixar embullar els dits d’una mà en la teranyina dels seus cabells, i va pensar en una corbella que sega el blat al juny mentre amb l’altra mà li acariciava el coll, pressionant amb la força justa per marcar-la sense ofegar-la. Va xiuxiuejar-li al cau de l’orella alguna cosa inaudible per a ningú més que no fossin ells, alguna cosa que la va començar a convèncer que el valor del que li oferia eixugaria el preu del deute. Li va grapejar els pits per damunt de la roba, arrambant el cos contra el seu perquè en notés el contacte, l'abraçada d'un sobre l'altre.

     Li va rebentar la camisa d'una estrebada, fent saltar tots els botons negres, que van sortir disparats, van rebotar i van rodolar per terra fins que van perdre l'equilibri i van caure de costat. Li va aixecar els sostenidors per alliberar-li els pits. Els tenia grossos i pesants però ferms. Els va sospesar fent cove amb els palmells i de seguida en va notar l'escalfor. Li va pessigar els mugrons, estirant-los com una goma elàstica. Li va mossegar el peçó d'una orella mentre li aixecava la faldilla per abaixar-li les calces. La va ajudar a llevar-se-les ajupit, amb un genoll clavat a terra, primer d'un peu i després de l'altre. Es va encantar mirant-li la costa alta de les cames, el tall ombrívol del cul i l'entrecuix, cobert de rínxols curts i rossencs. Va fer lliscar la mà amunt, escalant-li les cuixes, resseguint-li el perfil, sentint el tacte de la pell tímida, cercant racons i acariciant forats.

     Van follar en un racó, mig despullats mig vestits, forcejant i sense temps de recuperar l'alè, recolzats de qualsevol manera contra les piles de capses on la magistre havia empaquetat el seu bellart. A causa de les envestides, n’hi va haver algunes de les més altes que van perdre l'equilibri i van caure de costat, estenent bocins d’ànima extasiada. Van rodolar per terra fent-se mossos i arraps, encetant-se la pell, com qui es grata amb força per llevar-se la crosta de la màscara, i furga endins per anar més enllà. Semblaven bojos, encesos i lluents, d’un roig esmolat i en punta, com estels.

*

Sospesava el present i no li sabia trobar cap més substància que l'esma amb què el vivia. Del passat ni tan sols sabia com havia de dir-ne, si indefinit o plusquamperfet, adés o abans d'ahir, però no podia, ni volia, evitar evocar-lo amb enyorança. Es recordava de nen, es comparava de jove, i s'entristia. Els jocs, els amics, les descobertes, tot per provar, per encetar, per recórrer, per triar entre el ventall de possibles camins, amb travesses i dreceres, tant de velles com de novelles; la part major de l'atzar encara per decidir, els daus rodant a la mà, i el cap, pensant, que surti l’infinit.

     Durant un temps, potser només uns mesos o pocs anys, s’havia arribat a sentir decebut perquè no acabava de viure la vida que li agradava. S’odiava per no ser qui era sinó qui els altres volien que fos. D'amics, n'havia tingut més aviat pocs, i ja no li’n quedava cap. La distància i el temps els havia anat esborrant del seu dia a dia, primer a poc a poc, com si s'hi volguessin resistir, però després ràpid i sense deixar pràcticament cap petja, només records de sensacions, de situacions, de llocs, cares, veus, olors. Res més. Coneixia molta gent, això sí, però s'hi relacionava com si tots plegats formessin part d'una empresa comercial, com qui es parla amb tothom sense ganes d’escoltar ningú.

     I després estaven les expectatives. Havia de complir uns objectius si volia continuar els estudis a la Institució. Sabia que era una molt bona oportunitat per poder arribar a fer-se un món al seu gust, un món que només intuïa però del qual anhelava formar part. Per això s'esforçava tant com podia en els entrenaments. Es marcava cada dia objectius difícils d'assolir i els caps de setmana assumia reptes per no acostumar-se a la feina d'autòmat, a la repetició mecànica, a complir per compromís sense haver d'anar més enllà d'un límit instaurat. Un més que caurà, es deia sovint procurant que ningú més que ell ho sentís. Però si es desviava i continuava fent passos cap a una altra direcció, tot el que havia aconseguit fins ara i tot el que esperava aconseguir l’endemà, començaria a trontollar. Havia de pensar abans d’actuar, pensar bé cada pas, pensar-lo dos cops abans d'aixecar un peu per avançar el cos.

     No s’instal·laria al magatzem de la magistre, només hi aniria a estones. No disposaria de tant de temps per llegir, però així podria acumular la ràbia de les obligacions del matí, i alliberar l’ànima al taller cada vespre, i a la nit continuaria escrivint seguint els consells que li feia Amiane. Per l’intercanvi no havia de patir, no suposava cap alteració que representés perill. De saber-ho, els administradors de la biblioteca i les instàncies oficials segurament farien els ulls grossos perquè només hi veurien un joc de criatures ocioses, cap alteració de l’ordre.

     A més, li agradava llegir en veu alta el que havia escrit la passada nit estirats l’un al costat de l’altra sobre l’enllosat del terra del balcó, o sobre el de fusta de la porxada, o el de les teules de la teulada, o a la gespa fresca del pati de darrere, sota un para-sol, damunt de matalassos prims. Li agradava el que li suggeria. De fet, escrivia millor des que la coneixia.

*

El sol va començar a deixar-se veure a les 6:47, just quan saltava una tanca que delimitava dues feixes. Es notava les cames lleugeres, tot i que ja feia gairebé tres quarts que corria. Encara mantenia el ritme de la respiració inalterat. Un, dos, tres pel nas, quatre, cinc i sis per la boca. Comptava cada gambada fins arribar a quinze i després tornava a comptar. Si no fos perquè duia la samarreta interior xopa de suor, ningú hauria dit que començava a cansar-se. Així i tot no va voler afluixar en cap moment. Des del primer minut fins al darrer va marcar el mateix pas accelerat.

     Va fer els estiraments davant de casa, mentre el sol acabava de desenganxar-se de la línia de l’horitzó per mostrar-se tot, ple i rodó. Es va dutxar. Va desdejunar i se’n va anar en bicicleta fins al taller, amb el darrer mos de pa amb oli i sal encara a la gola.

     Va obrir la porta sense haver de forçar-la. Havia posat lubricant de la bicicleta a la guia i ara la fulla corria lleugera i sense entrebancar-se. Es va passejar per l’interior d’aquell espai imaginant totes les possibilitats que volia desplegar, encara que fos mig amagat i en secret, encara que ningú més ho pogués veure ni gaudir.

     En un costat, vora una de les finestres, la taula d’il·lustració. Una mica més a l’esquerra, un parell de cavallets amb els llenços preparats, i les pintures i els pinzells a l’abast. A l’altra punta, la butaca còmoda i lleixes carregades de llibres. I un llum doble, amb un hemisferi per llegir i l’altre per escriure. L’equip de música darrere, voltat de piles de cedés i de vinils.

     Va desenrotllar l’endoll d’allargadora, el de vuit ulls, dos per cada un dels quatre caps. Es va encendre el llum-pilot, indicador que passava corrent, i va connectar l’equip. Va pitjar la tecla d’obertura del reproductor, va inserir el disc i va tornar a pitjar la mateixa tecla per tancar-lo. Va haver d’esperar mentre carregava les cançons. El va esperar. Va apujar el volum. Els altaveus disparaven sirenes alarmants, vidres trencats, crits de llibertat, mentre caminava cap a la part central, on hi havia la zona de ball, al bell mig com el melic.

     Va ballar fent salts i voltes, esquivant els quatre pilars principals amb una finta ràpida, ara de cara i ara d’esquena. Picava de mans, aixecava els braços, picava a terra amb les puntes i els talons. De vegades seguia el ritme del baix i d’altres el de la bateria. Flexionava les cames i tornava a aixecar-se lentament. Dibuixava òrbites inconstants amb els malucs i copejava l’aire amb moviments lascius de la pelvis. Va suar sobre suat. Abans d’anar a classe, hauria de dutxar-se una altra vegada i canviar-se la roba.

Va tancar tancant la cadena amb el cadenat, va pujar a la bicicleta i va pedalar amb pressa fins a ca seua. Un quart més tard ja pedalava en la direcció oposada, esquivant el trànsit cap al magatzem on deixava la bicicleta. Si no s’afanyava tornaria a fer tard a Bellart.

     A l’entrada de l’edifici de Ciències Humanes es va trobar amb Amiane, amb els seus ulls clars i els seus cabells llargs, amb el somriure al perfil dels llavis. Sempre somreia en veure’l. Li va besar la cicatriu de la barbeta. Sempre li la besava. Era la seua manera de dir-li t’estimo.

*

Les parets vestien llibres. No n’hi havia cap nua. Totes eren folrades amb prestatgeries, des del ras del terra fins al límit del sostre. Mai no havia entrat a la casa d’un magistre. Va haver d’esperar-la palplantat al bell mig del saló amb el desfici de no saber on ficar les mans, ni si havia de seure o era més prudent continuar de peu. En l’ambient es percebia una aroma d’ambientador especiat, de canyella i sucre cremat, que li va fer venir mareig fins que s’hi va acostumar i va deixar de notar-la.

     Mentre ella s’arreglava, va inspeccionar els títols dels llibres que li quedaven més a prop obligant-se a resistir la temptació de fullejar-ne algun. Girava el cap a la dreta per llegir de dalt a baix, i després a l’esquerra per fer-ho de baix a dalt. Un esbufec llarg, més de desesperació que de cansament, el va aturar quan ja allargava el braç amb la intenció d’agafar el segon volum de les obres completes de Marcel Proust. Va escoltar amb atenció sense atrevir-se a fer cap moviment més. Va sentir renou a l’habitació del costat: calaixos que s’obren i es tanquen d’un cop, vol de paperassa i moviment de mobles tan pesats que s’han d’arrossegar perquè no es poden aixecar. Va deduir que cercava alguna cosa entre milers d’altres coses, i no la trobava.

     Es va fer un silenci exagerat fins que va sentir el repic dels seus talons alts contra els taulells del terra. Va sortir apressada, amb una capsa petita a les mans. Li la va allargar i va dir-li pren, agafa això, és per a tu, però no l’obris, no encara. Després es va girar, encara amb pressa, però de seguida es va aturar, el pas a mig fer, com si se li hagués oblidat alguna cosa i tampoc sabés on trobar-la. De sobte va assentir amb el cap, només un cop sec, i va tornar a desaparèixer corredor endins. En tornar a sortir, movia unes claus enlaire, fent-les dringar com campanetes.

-Condueixes tu?

-No en sé.

-Et convé aprendre’n.

-Prefereixo la bici.

-Així no contamines.

-No, així faig exercici.

-Au, va!, que es fa tard!

-On anem?

-Vull ensenyar-te-la.

-La?

-Com sona, el color, l’aroma, el tacte...

-I el gust.

-També.

Tot i que el taller nou era només quatre cantonades més amunt, van tardar un quart a arribar-hi. Va seguir les seves indicacions, però li costava encertar les marxes. El cotxe se li va clavar tres cops. De primeres avançava a sotragades, accelerant i frenant de manera intermitent, però al final va aconseguir afinar millor la pressió que convenia imprimir a cada pedal i la conducció va passar de ser nerviosa a confortable. Va somriure satisfet fins que va haver d’aparcar.

*

Estima tots els colors sense fer-ne distincions. També el negre i els diferents tons de gris fins al blanc. Ho fa tot a mà alçada, sense regles, sense límits, guiada només per la voluntat. Combina les diferents arts fins que es confonen. No segueix cap model predeterminat. No vol lligams ni orientacions metodològiques ni assessorament acadèmic, ni gàbies ni cadenes ni tancats. Els fòssils són el passat, ha dit. El seu estil és eclèctic, compost de tot el que ha vist, llegit, escoltat, de tot allò que li agrada i li ha quedat gravat, que li ha deixat petjada i senyal, que l'ha somoguda de manera especial. Res de nou hi ha sota el sol, cap novetat sobre l'escorça de la terra i el nivell del mar. Recreem el que altres, abans que nosaltres, ja havien creat. Només les primeres generacions van ser realment originals. Els que els hem succeït, per ser-ho, hauríem de tornar a l’origen desposseïts de tota la cultura, l’educació, l’ètica i la història, dels coneixements que ens configuren el gust, la mirada, el ser. Res del que sentim ha canviat, però. Abans i ara i demà, l'ésser humà tindrà els mateixos sentiments comuns a la nostra espècie. La matèria primera, per tant, és sempre la mateixa. L'únic que fem és afegir el nostre toc personal. Sumar-nos al que hi ha sense poder saber-ne el resultat final, perquè després de nosaltres en vindran d’altres. I el que nosaltres considerem nou ells ho consideraran antiquat, i ho retocaran, adaptaran, modificaran, transformaran. No podem fer res més, perquè crear del no-res no és al nostre abast. No en tenim la capacitat. Així i tot, sense ser el creador, l'humà ha heretat la necessitat de crear. Naixem amb el desig, però sense la possibilitat de complir-lo. Som una incògnita, i ens passem la vida cercant una resposta convincent, que ens serveixi de consol. I és així que es cau al parany, perquè no n'hi ha cap, de resposta. O simplement som incapaços de respondre, per ignorants, per inconscients, per covards, ha dit.

     Mentre parlava de la magistre, Amiane l’escoltava estirada en una butaca, amb els peus recolzats a l’escriptori i els braços penjant a cada costat, acariciant el terra amb la punta dels dits. Primer va seguir amb interès les seues paraules, sense esforç, però va arribar un moment que va deixar d’escoltar-lo i només el sentia. Sentia el so, però no en copsava el sentit. Va deixar de fixar-se en el que deia per fixar-se en com ho deia, com es movia quan ho deia, els gestos inconscients. Alguna cosa havia canviat. No era el mateix. En veure’s a l’entrada, ella havia sentit la necessitat de somriure, però ell li havia besat els llavis, no la cicatriu.

-I en aquesta capsa que dus, què hi ha?

-No ho sé. No puc obrir-la. No encara.

*

No hi ha més cera que la que crema, però fins i tot la cera i el foc tenen cares i dimensions, també temps, i per tant, records i anhels. El fet concret d'obrir una capsa no hauria de tenir la responsabilitat de ser la causa d'un cop d'efecte inesperat, tens però pacient, capaç de propiciar el moment oportú i aprofitar-se de la debilitat del rival, un gir que ningú espera, ni tan sols el principal damnificat, amb la voluntat de canviar el significat del que a l'inici només eren detalls i dotar-los de cos i ànima. Obligat a ser contundent per capgirar la situació. Un daltabaix per tombar les expectatives i tornar a començar.

     Rebel per convicció, no va tenir cap més opció que desobeir l'ordre donada i transgredir la jerarquia per evidenciar-ne l'arbitrarietat del manament, del poder de l'status quo i del tedi de la normalitat benestant, d’una vida regalada però condicionada, limitada pels desitjos d'altri, no pels propis.

     Collir la poma, mossegar-la i compartir-la, és obrar bé, es va dir a si mateix. I també que no es poden valorar les conseqüències d'un fet estrictament nou, únic i original, sense passat, perquè el primer pas és sempre inconscient, fruit passional, emoció pura i sentimental, i per tant, innocent, que es fa sense saber perquè ni què seguirà.

      Va haver de buscar unes tisores per tallar el cordell i poder obrir la capsa. A dins només hi havia un quadern, vermell i de tapes dures com el seu, però nou, amb les vores i el llom sencers i lluents, i els fulls plans i nets. Estava escrit amb una cal·ligrafia polida i clara, en línies paral·leles de dreta a esquerra. El va desplegar, pàgina 96, i va llegir.

Es girarà d'esquena i caminarà fins que s'aturarà davant de la porta tancada. Allargarà el braç i, sense amollar la mà del pom, mirarà endarrere abans de decidir-se a marxar. Deixarà el llast del passat estès a terra, i immediatament se sentirà més lleuger. Clourà els ulls, obrirà la porta i sortirà com si li faltés l'aire, sense l'obligació de tancar, sinó amb l'embranzida del pres alliberat.

Perdut en la quadrícula de carrers que formen els edificis d'habitatges dels deixebles, gesticularà movent els braços amunt i avall, es taparà la cara amb les mans, alçarà la mirada al cel, expectant, però acabarà acotant el cap en no obtenir cap resposta convincent a l’única qüestió important. Totes les seves virtuts: la força brutal, l’enginy esmolat i l’esperit constant esdevindran defectes innats que li desfaran el fil de cada raó i l'aixafaran enfonsant-lo en la decepció. Serà vençut. I la derrota serà definitiva i total, inqüestionable.

*

Al ras de la nit, al mig de l'hivern, va picar tan fort com va poder sobre el ferro colat del rètol de l’entrada principal fins que es va quedar sense ràbia i sense força. Va repetir la mateixa operació tants cops com va necessitar, tants com va poder. Havia de calcular l’impuls i la distància; flexionar les cames paral·leles a la vertical dels muscles; aixecar el pes revinclant-se endarrere, amb l’espinada tibada com un arc; llençar el cop amb violència i esperar la vibració, que havia d’esmorteir prement encara més fort el mànec.

     Les lletres van caure d’una en una, com si esborrant-ne el nom pogués fer desaparèixer el mal que anomenaven. De la circumferència perfecta de la O en va fer un oval, a cops de mall. En acabar, va deixar l’eina recolzada contra la paret, de cap per avall. Les mans li havien quedat escorxades, els palmells encesos i els dits escaldats, com a conseqüència de la fricció amb el mànec de fusta, on hi van quedar impreses les seues empremtes en sang.

     Estava xop de cap a peus. Tot i que després dels primers cops va saber que suaria de valent, no es va voler llevar l'abric. La roba se li enganxava a la pell i es va sentir brut. Es va despullar mentre pujava les escales. Va recórrer el passadís nu, amerat de suor i amb els músculs del pit i l’abdomen marcats. Les ramificacions de les venes se li enfilaven pels avantbraços fins als bíceps. En despenjar-se seguint el perfil dels omòplats fins arribar als malucs, les gotes de suor li solcaven la corba de l'esquena amb camins llépols. Pel contrast de temperatura entre el seu interior i el món, un baf lluent li naixia de la pell i el voltava una aura bromosa, com un àngel terrenal, sense ales i sexuat.

     Al bany, va deixar rajar l’aigua de la dutxa fins que la va notar prou calenta com per fondre el fred cru de principis de gener que li havia travessat pell i carn per instal·lar-se-li al moll dels ossos. Sota el raig d’aigua tèbia, va recolzar un braç contra la paret i el va fer servir de coixí, de mur de contenció contra els laments d'una ànima ploranera que el distreien quan intentava parar l'atenció en pensaments dòcils, colors neutres i llums tènues. Va pensar en els seus cabells llargs, negres i iguals i es va acariciar l’entrecuix. Va pensar en els seus ulls i en els seus llavis, en l'horitzó del mar i en la volta del cel, i en la veta lleu de la barbeta i la piga del coll. Es va acaronar la verga resseguint amb el capciró dels dits l'aurèola liliàcia i el tall vermell del gland. Un calfred li va recórrer el cos sencer, del cap als peus, i va descarregar sobre la imatge simètrica en proporció de l’oval perfecte que el seu pensament reproduïa insistentment, sense poder-se’n desempallegar.

     Es va arraulir al fons de la banyera, va doblegar les cames i les va envoltar amb els braços. Va esperar que les articulacions es destensessin i que els músculs afluixessin amb la cara enfonsada entre pit i cuixes. Va cloure els ulls per escoltar millor com el compàs de la freqüència cardíaca es temperava i tot tornava a lloc, a poc a poc.

 

Sergi Espanya Verger - Harmoniaduuhac