Carta a casa (literatura - microconte)

A la rereguarda, sobretot a la capital, tot i el caos urbà, el trànsit de mercaderies amunt i avall, les multituds atrafegades i el tràmit de la instrucció militar, sobrevola un ànim de confiança cega en la victòria ornat d'himnes i càntics. De les balconades altes dels edificis públics pengen banderes i pancartes amb missatges abrandats que criden a allistar-se per lluitar o a treballar de valent en la indústria de la guerra per abastir les tropes de tot allò necessari per guanyar. Els cartells amb imatges il·lustrades dels herois nacionals i de soldats joves baioneta en alt empaperen fins a l'últim racó de les parets dels carrers del centre, per on es passegen homes i dones d'uniforme, de l'exèrcit o de treball, granota o davantal, agafats de bracet o enllaçades les mans, i seuen per prendre cafè i aperitius a les terrasses mentre van polint plans de futur, de vida junts. Tot fa creure que en tenim. Ningú dubta que guanyarem. Canten victòria amb el mateix afany que amaguen les derrotes, el nombre creixent de baixes, les desercions de tropes mal ensinistrades i pitjor armades que sobreviuen com poden al fred, la fam i les malalties, als polls i a totes les plagues, a la pluja fina que cau durant setmanes, al fang on queden atrapats els vehicles pesants que fan d'avantguarda obrint pas entre les trinxeres, aixafant les filferrades de la línia enemiga, descobrint parapets i fent sortir l'enemic del seu amagatall a camp obert perquè la infanteria, que avança sobre els solcs i els enderrocs que han deixat els blindats, se n'ocupi. Al front, en canvi, amb només un fusell i un carregador per cada dos soldats, la bena dels ulls cau de cop, i de sobte es veu clar. Encara que guanyem totes les batalles, encara que ocupem el país enemic i ens el quedem sencer, encara que creem un imperi extens i que inaugurem una època de benestar i pau, encara que ens convertim en el referent mundial, ens sentirem, des d'ara i per sempre, derrotats, ferits, tocats de l'ala i mutilats, incapacitats per seguir la vida com si hi hagués res a celebrar, perquè no hi ha manera humana d'expiar els nostres pecats, i per tant, no hi ha cap possibilitat de rebre el perdó, ni el consol de pagar el preu del valor dels nostres fets i accions. 

Harmoniaduuhac