És curiós que coincideixin en els mateixos records de situacions, protagonistes i llocs, però cadascú amb un sentit distint. I no és que un recordi detalls que l'altre no, sinó que els mateixos fets i accions els van viure i encara els reviuen de maneres diferents. Així i tot, als dos els ha quedat neta en la memòria una mateixa marca de dolor crònic pels darrers mesos que van estar junts, discutint a estones fins que en van desenvolupar l'hàbit com una conseqüència lògica més de la convivència entre trinxeres, sobre terreny erm sembrat de mines, murs defensius, filferrades altes, sots, esvorancs i rases profunds, voltats de penya-segats, en totes direccions apuntant-los espadats amb baionetes contra la paret, i les mil pedres de sortida a cada pas on ensopegar en la recaiguda.
Van ser mals temps. Dies de vent rúfol que arribava sense avisar, passava endins i s'instal·lava en l'ambient, com una ombra borronada i tempestuosa de núvols desgastats, vestits amb arraps i carregats d'una energia bruta, del ressentiment emmetzinat que els il·luminava a ràfegues elèctriques el racó buit de la il·lusió compartida. S'enfrontaven a cegues sense motiu, per tot i res en un moment que s'allargava hores quan en tenien ganes, i en tenien moltes i molt sovint: ganes d'escopir la fel a la cara una llista llarga de retrets acumulats, reservats en consciència per recordar-los en tenir-ne necessitat; i en tenien molta i molt sovint: necessitat de cridar per no haver d'esperar la resposta contrària perquè l'objectiu era fer emmudir la contra. Ganes i necessitat infinites d'ofendre, de girar la cara, de mirar de dalt a baix des de la superioritat, ganes de busca-raons fatxenda al pati d'un institut de secundària lluint braó amb samarreta de tirants entre els aplaudiments i mostres d'ànim dels desgraciats que li fan de comparsa, necessitat d'atacar amb la voluntat de vèncer, de ferir, de derrotar i sotmetre, d'humiliar l'enemic.
Perquè, de fet, això eren llavors, persones irades a l'ofensiva, sense esma ni desig de reiniciar cap altra remuntada, ni de rescatar res més, sinó d'afavorir i escurçar l'agonia que vivien tractant-se com a enemics que només tenen en comú les ganes de declarar-se en guerra oberta per anihilar l'altre com a única garantia de la pròpia supervivència, per certificar la mort definitiva d'una vida comuna que comptaven en anys quan en realitat era feta d'abraçades càlides en la necessitat, de paraules enceses pel desig que havien de mossegar-se en la fosca per no incomodar els veïns, de dits enllaçats sobre promeses preses, d'espais lliures amb moments pendents l'un de l'altre, d'hores viscudes a cor ple i estones deslluïdes pel matís de pols que es pon sobre la companyia quotidiana, que passen de manera que ningú no se n'adona ni n'és conscient, almenys no completament, perquè simplement se'n van i no tornaran. Només en queda el resultat final, la suma de temps que en sospesar-lo té la consistència dels anys passats. I en són tants, que costa fer-ne el compte complet perquè la vida ha esdevingut pressa, un neguit vibrant amb l'ai al cor i la respiració en suspens, entretallada per l'asfíxia que provoca l'ansietat quan el demà és l'únic important.
Els dos, ara, amb la vida canviada per camins que els han dut a altres destins, amb l'amplitud dels quilòmetres d'espais distants i després del temps avançat cadascú per una banda, armats amb la càrrega nova de les experiències que han pogut repetir o descobrir, s'esforcen a mostrar-se normals, i aguanten la trobada casual deixant que la memòria guiï la conversa, fins que a l'hora del comiat, ell estén el braç per repenjar-lo en l'espatlla d'ella i tot seguit el fa lliscar esquena avall resseguint-li amb la mà l'espinada, que sent incisiva, amb un tremol lleu que li remou sentiments, però que moren tan aviat com neixen quan sent dir amb un somriure que em caso a l'estiu. Respon a mitges i de través, sense poder forçar el convenciment d'una alegria que no sent, és fantàstic la sort que tens. Quan es diuen adéu, cada u emprén la direcció i el camí contraris. Només dos passos endavant, però, i cedeix a la necessitat i les ganes involuntàries d'aturar-se i girar-se per comprovar si també mentia i s'acaba girant.
Harmoniaduuhac
Brett Walker
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada