Cada cert temps, s'havia de repintar, perquè passats uns anys s'enlletgia i començaven a fer-se visibles sobre la cara vista de fusta els efectes del sol, la pluja i el vent. L'erosió es podia apreciar a distància: a simple vista es veia clara una teranyina d'esquerdes fines que obrien traus en la pintura, i sobre la superfície, hi neixien butllofes plenes d'aire que ens barallàvem per esclafar-les pitjant-les amb el capciró dels dits. Quan ja no en quedava cap per rebentar, sabíem cert que era l'hora d'embellir-la.
Per poder lluir-la plena al bon temps, ens posàvem mans en feina a darrers de març, amb la intenció de desempallegar-nos de la pell passada i vestir la muda nova, com qui tanca i enceta cicle recuperant el gust de l'elegància de rebre el nou dia de cara, amb la façana neta, bona planta i la línia planxada.
Assignàvem tasques i tothom se'n sentia responsable en assumir-les. Treballàvem en grup, organitzats en la jerarquia de les experiències, els petits seguint els passos de les indicacions dels grans. Primer calia netejar-li la brutor acumulada que s'hi havia enganxat amb els anys i les restes de pintura desgastada, de manera que per començar la deixàvem ben polida fent-hi lliscar paper de vidre per tota la superfície, primer amb un gra mitjà i després més fi, perquè quedés completament llis.
En acabant l'espolsàvem passant-hi la granera amb un drap lligat al cap i ja estava llesta per rebre la capa protectora d'exterior contra la molsa i la humitat. Empràvem una pintura especial d'un color marronós molt clar, com el de la crema del cafè amb molta llet. Era tan espessa com la mel, i per això, en acabar, els pinzells no quedaven mai del tot nets; i en destapar-la, escampava en l'ambient una olor intensa, amb reflexos metàl·lics de puntes de vidres trencats impossible d'oblidar.
Era la part més dura, perquè aquella pintura costava molt d'estendre de manera que quedés uniforme. Havies de repassar conscienment cada traç perquè tenia la consistència del vesc. Després, havíem d'esperar la resta del dia i la nit fins l'endemà al matí, perquè s'havia d'assecar per poder aplicar-hi damunt la segona capa, la del color de façana, que sempre pintàvem blanca, perquè feia sensació de net i reflectia la llum com un mirall.
Finalment, rematàvem la feina ben feta amb un vernís lluent que esteníem dels peus al cap de cada paret amb brotxes amples que lliscaven lleugeres com llengües amarades de saliva i desig en fer-se fosca la nit. I de cap al llit, que és hora de dormir esperant el sol quan surti al dematí i la vegi rejovenida què farà, si escurçarà el pas per poder admirar-la més temps robat a la nit, i si la lluna i les estreles li ho permetran o no perquè elles també frisen per sortir i mirar qui hi ha, i si per imposar la seua voluntat creixerà més ample i lluirà ple i resplendent per fer valer el títol d'astre principal, aliat del benestar del temps i de l'amor en primavera.
No puc evitar recordar-ho com ho vaig sentir quan ho vaig viure. Mentrestant, el pare va ficant les maletes i les caixes al portaequipatges parant compte que hi càpiga tot. En acabar, tanca la porta amb un cop fort que ens sobresalta i talla el discurs que la mare dedica a la petita per convèncer-la que no ens hi podem quedar més i que ens n'hem d'anar ja, que hem de dir adéu i marxar perquè els avis ens esperen, que serà genial poder viure tots plegats un temps i que bé que hi estarem. I que no cal preocupar-se per res. Això ho repeteix.
No cal preocupar-se per res. L'escoltem fins que calla de cop perquè el pare, quan ha entrat i s'ha acomodat en el seient, ens ha mirat de reüll en el reflex del retrovisor des de la distància, com si fóssim uns desconeguts que ha recollit en un tombant de carretera. Tothom sense excepció mirem greu a terra i engolim en sec el pensament.
El silenci ens acompanya fins que arrenca el motor amb l'embragatge pitjat a fons i la primera ja posada. Avancem a poc a poc perquè el camí fins a la carretera és ple de sots que hem d'esquivar arrambant-nos molt a un marge de pedra seca, de manera que tinc temps d'aixecar el cap i girar-me per mirar enrere.
Una columna de fum s'aixeca cinc metres amunt i comença a formar un núvol fosc al cel. A la base, entre el ball nerviós de les flames, se'n distingeix encara la silueta, que aguanta dreta un moment fins que precipita entre el negre del carbó i el gris de la cendra, vençuda pel roig foc de vius taronges i tons grocs que m'enduc gravat a la memòria.
Harmoniaduuhac
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada