Una dona i un cafè. I el temps que el remena, cada dring de la cullereta contra la tassa, és etern, perquè espero amb el desig a la boca, que en acabar la llepi abans de dipositar-la en un costat del plat, neta i lluent, fins que la torni a necessitar. Espero que abraci la tassa per escalfar-se les mans mentre apropa els llavis a la vora fets una u llarguíssima per rebaixar-ne la cremor. Espero que, amb el primer xarrupeig, d'exploradora preventiva, li quedi el bigoti de la crema, i que se'l netegi llepant-se'l, entre avergonyida perquè en té potser cinquanta i entendrida perquè es recorda als cinc, quan el pare, d'una ditada, li'l netejava, i en tastar-lo, entrava en èxtasi, ulls i mans girats al cel, i ballava remenant el cul mentre cantussejava desafinant... Manà, manà dels Déus... Tirurarà, pamparapam... Nata suau com mai abans havia tastat... Oh, yeah!
(La vida és bella si la vius en present, que no és el mateix que viure-la com si cada moment fos el darrer, com si ja no ens quedés cap dia més o com si el futur se'ns acabés sense un passat digne de recordar. Això és, i res més, el temps que tens. El malbarates o el mamprens.)
a mi
Harmoniaduuhac
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada