Decret lleure (literatura - microconte)

La noia que seu a la taula de davant, just enfront, aprofita cada glop per mirar per sobre del núvol d'escuma de la cervesa que ha demanat amb un tall de llimona i coronada, tirada en dues fases, la primera perquè reposi i la segona per vessar-la. Només aparta la vista en topar amb la seva. Els ulls són de vidre, tan fràgils i sensibles que reaccionen a l'efecte immaterial d'una mirada, com una descàrrega elèctrica que desperta el sentit de la vergonya, la nosa del ridícul i la cautela animal contra el desconegut. Observa i s'amaga en descobrir-se al descobert. Així i tot, reitera. Fa córrer el temps parlant amb qui té al costat, desentenent-se de les conseqüències per dissimular, però aviat hi torna, present des de la llunyania, com un sentiment de malenconia. Com tothom qui alguna cosa vol, primer pica la pedra caravista per tombar la primera capa i poder valorar-ne la vertadera. 

Feia temps que no es divertia. L'obligació programada que li exigia el manament de la feina ben feta l'ha mantingut anys fora de circulació, dedicat gairebé en exclusiva a l'estudi d'arxiu amb l'objectiu d'elaborar una tesi profundament reflexiva que suposi el punt culminant del seu projecte final de carrera. Sempre a casa. Dies feiners i dies festius. També les nits. L'habitació de presó i els llibres i els plecs de fulls que ha anat acumulant i classificant per temàtiques i rellevàncies, de grillons. Piles i més piles de documents sobre la taula d'escriptori, tan atapeïda que per poder desar-hi res havia de fer-hi lloc primer. Diaris i revistes abandonats en quasevol racó lliure, davall de la taula mateix. El terra cobert d'una catifa impresa amb un corredor prim per poder-hi passar entremig de costat. Fins i tot damunt del llit, ple del capçal als peus d'escrits, de manera que cada nit havia de recollir-los i cercar un altre indret on dipositar-los abans d'anar a dormir.

És guapa. Té els cabells molt negres, agraïts i llargs, que li cauen sobre els muscles mig ondulats i continuen avall fins a emmarcar-li els pits, que ressalten per contrast, car té la pell clara, i un trau obert de botons alliberats al coll de la camisa. Després de beure mirant-lo, aguanta la copa en l'aire amb la mà esquerra, de manera que quan parla i gesticula, en vessa un regalim que s'escola seguint la corba del vidre, i ja al peu, degota mica en mica sobre les cames, que manté encreuades, una a cavall de l'altra, tot sense adonar-se'n. Les gotes, daurades i lluents d'anada, perden la tornada en ser engolides per la tela de les calces, d'un gris perlat, on hi deixen petites taques fosques, rodanxones i allargassades com els capcirons dels dits, palpebres mascarats de carboner en remuntar-li el pendent de les cuixes, com el rastre d'un desig culpable a les palpentes, cendra reposada i caliu que reviu amb una espurna sola, origen primari d'un foc violent.

Harmoniaduuhac