.JPG)
Adrian Schiegel
Plou tant que algunes gotes comencen a travessar la lona del tendal sota el qual he corregut a arrecerar-me. Degoten una a una, em passen a dos dits de la cara i s'estampen contra la puntera de la meua sabata esquerra. La pluja comença a cansar-me perquè no minva i tinc pressa. Així i tot, espero que els núvols s'acabin d'eixugar, que l'aigua netegi els carrers, que arrossegui fins a les clavegueres tots els papers, llosques i fulles seques que trobi al seu pas, que enterri la brutícia sota la catifa turbulenta del mar, que se l'enduguin lluny els corrents marins i serveixi d'aliment a les praderies de posidònia que han arrasat els ancoratges il·legals i també els immorals. Sento trons, però no veig on cauen els llamps. La pluja s'intensifica a mesura que els esclats, cada cop més forts, cada cop més pròxims, se succeeixen. Les gotes cauen tan fortes que en picar contra el paraigua travessen la tela, tan xopa que perd la qualitat d'impermeable. Alguns vianants corren per aixoplugar-se davall dels balcons, a les entrades dels edificis i dins dels comerços, d'altres caminen tranquils i aguanten el xàfec sense tants escarafalls. Els desguassos de les clavegueres comencen a no donar l'abast. L'aigua no para i ben aviat es formen bassals, sobretot al voltant de les cantonades i al peu dels passos de vianants. Les canals dels edificis es desborden. Els forats als peus de les voreres que haurien de recollir l'aigua, comencen a vomitar-ne. La claredat de l'aigua que cau del cel es barreja amb l'aigua tèrbola i bruta que regolfa de les clavegueres, tan plenes que retornen fent borbollons tot el que els hem fet empassar. La pudor que es respira lliscant pels carrers fa encara més desagradable l'espera. A la vorera de davant, dues boixes salten dins d'un bassal, riuen i ballen, obren els braços i la boca al cel. S'esquitxen pegant puntades de peu a l'aigua. Fonyen amb força per fer-la saltar, com si en volguessin treure vi. S'omplen de merda contentes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada