Mar

 Alexander Fedosov - Portrait of a girl

L'ingressen d'urgència després que en un examen rutinari que l'empresa exigeix que els treballadors es facin cada any li han detectat una mena de mal que l'ha de fer pensar, i plantejar-se qüestions que fins ara ha pogut deixar sense resoldre, mig en suspens i a l'espera. El metge que l'ha reconegut l'ha fet sortir de la consulta i després d'uns minuts li ha demanat que l'acompanyi al seu despatx, on podran parlar més tranquils. L'ha seguit fins que han entrat en una sala d'uns 10 metres quadrats amb una taula d'escriptori, una butaca darrere i dues davant, i arxivadors amb carpetes de color blau contra les parets laterals. A la paret del fons, orientada al sud, hi ha una finestra per on entra la claror del sol.

Amb un gest de la mà li indica que segui i seu. El metge fa la volta a la taula i seu a la butaca d'enfront. Encreua els dits de les mans i descansa els colzes sobre l'ample de l'escriptori. Es remou una mica en el seient i s'escura la gola tapant-se la boca abans de començar. Li diu el que li passa. Intenta emprar paraules més assequibles i no tan tècniques perquè es vol assegurar que entén quina és la situació. Li parla de tractaments, dels passos a seguir, que haurà de deixar hàbits nocius per crear-ne de més saludables, com ara fer exercici cada matí i canviar la dieta. Tracta d'animar-lo. Li assegura que mantenir una actitud optimista, lluitadora i positiva en situacions com la seua és d'una importància potser vital.

*     *     *

Estirat al llit, intenta agafar de la taula del costat el comandament per poder elevar la part del capçal i reclinar-se una mica més cap a endavant. Com que no pot moure el braç dret perquè hi té la via i la taula i el comandament són a la dreta, ha de girar tot el cos per tractar d'agafar-lo amb la mà esquerra. No és fàcil arribar-hi perquè gairebé no es pot moure i la taula és alta. Aconsegueix fer-se amb l'aparell per avisar la infermera en cas de necessitat, però de moment el deixa penjat d'una de les barres laterals del llit. No li sembla adequat alarmar ningú només per una fotesa. Torna a intentar-ho fins que cull el comandament de la televisió, que està apagada, amb la pantalla negra on s'hi reflecteix part de l'habitació. Com que no es pot aixecar perquè l'esquena li fa mal i és incapaç de doblegar les cames, es deixa vèncer perquè ja no té ganes de lluitar i encén el televisor.

Després d'un sumari ràpid per fer un repàs de les notícies destacades en l'informatiu, es dóna pas a la secció d'esports. La càmera obre pla fins que l'encarregat de l'apartat esportiu també apareix en pantalla, assegut a l'esquerra del presentador. Inicien un diàleg més aviat distés entre els dos, com si xerressin de les seues coses tranquil·lament en un bar. Comenten per sobre un tema d'actualitat que els serveix per introduir la primera notícia, i fins i tot s'ofereixen l'opinió l'un a l'altre com si s'intercanviessin cromos. Després de confrontar les versions de cadascú, la càmera se centra en el presentador d'esports, que explica amb un to excessivament efusiu l'estat de la lesió del davanter-centre de la selecció nacional de futbol. Sobreposat a les seues paraules, es veu un vídeo que mostra el jugador a qui fa referència caminant amb l'ajut de crosses a la sortida d'una clínica propietat del club. L'acompanya el seu representant, que intenta obrir-se pas entre un vesper de reporters que en veure'ls corren a apuntar-los amb les càmeres i els micròfons.

Canvia de canal sense esperar a escoltar les declaracions del futbolista representat i del seu representant. Fan dibuixos animats, una sèrie de criminals, anuncis, una novel·la sud-americana que mostra els actors en primer pla per exagerar els gestos, les mirades i el caràcter sobreactuat. Els protagonistes són dos joves ben plantats, ell un pobre desgraciat mort de gana i ella una filla de papà enamoradissa i consentida. Més anuncis,  un programa de teletenda ofereix plantilles amb efectes recuperadors i relaxants, amb una forma ergonòmica que s'adapta a qualsevol planta de peu gràcies a la seua flexibilitat, un concurs que humilia els participants amb proves ridícules i que fa partícips del desgavell a persones del públic que assisteixen en directe al plató, més anuncis encara, un documental sobre animals que viuen en règim de semillibertat en reserves, zoos i bioparcs. Finalment l'apaga i la pantalla negra torna a reflectir la mateixa part de l'habitació, més fosca perquè s'ha fet de nit.

Comença a tenir gana. Mira el rellotge que hi ha penjat a la paret de davant, just sobre el televisor. Passen tres quarts de deu. Troba estrany que encara no hagin dut el menjar. Els treballadors de cuina, manteniment i neteja dels centres mèdics solen seguir un horari més aviat estricte, o fins i tot inflexible. No ha sentit a dir mai que en cap hospital serveixin el sopar passats dos quarts de deu. Dubta si pitjar el botó d'avís. No li sembla del tot adequat fer venir la infermera només per demanar-li si ja han repartit el sopar o a quina hora el serviran. Si pogués agafar el comandament del llit per a aixecar el capçal dos pams i fessin alguna pel·lícula, americana i en blanc i negre, de gàngsters o un western, potser el dolor de l'esquena i les cames enravenades es relaxarien prou com per adormir-se sense arribar a ser-ne conscient.

Però a la televisió només fan porqueria, de manera que ha de buscar un altre entreteniment amb què distreure's i oblidar la situació, el pas del temps i la gana de menjar. Sent el cos entumit de mantenir tant de temps la mateixa postura, obligat a romandre com el model d'un pintor hiperrealista, gairebé immòbil per evitar més dolor. Encara no se'n sap avenir, que s'hagi de trobar en un estat quasi vegetal, com si l'haguessin sembrat en un llit de malalt i li haguessin brotat arrels. Toquen a la porta de l'habitació i demanen permís per entrar. És la infermera. Encén el llum i avança fins al seu costat arrossegant un carretó metàl·lic ple a vessar d'instrumental mèdic per fer les revisions rutinàries: guants de làtex, xeringues i agulles hipodèrmiques, gases i benes esterilitzades, un termòmetre, un estetoscopi i un aparell per mesurar la tensió arterial.

La infermera li allarga un got petit i blanc amb tres pastilles diferents a dins i un altre got una mica més gros ple d'aigua. Són per calmar el dolor. D'aquesta manera podrà descansar. Ja veurà com demà es trobarà millor. Se les pren d'un sol cop, amb un gest ràpid i rude, com si s'empassés un glop de whisky en una taverna  de l'oest americà o  qualsevol altre beuratge prohibit en un bar clandestí durant la llei seca, creu que d'aquesta manera impressionarà a la infermera, que és jove i molt atractiva.Tot i que duu els cabells recollits darrere en una cua funcional i la bata llarga i blanca li iguala el contorn del cos, sembla esvelta i proporcionada, sense arribar a ser prima ni un secall a qui se li marquen els ossos. Tanca els ulls i es deixa fer. L'ausculta, li pren la temperatura i la tensió. Comprova les ampolles de la medicació, el tub i la via. Manipula la roda del subministrador del comptagotes. Després de cada operació, anota en un full els resultats obtinguts. Té una mica de febre, però el ritme cardíac és estable i la tensió es manté en la mitjana recomanable. Pel que fa al dolor, encara haurà d'esperar que la medicació desplegui els efectes. Abans d'anar-se'n li desitja bona nit, la primera de juliol, i apaga el llum abans de tancar la porta.

Tornen la foscor i el silenci. Tanca els ulls, disposat a dormir, però de seguida es convenç que per molt que ho vulgui, no aconseguirà adormir-se. Estirat de panxa amunt sobre el llit, pensa en tot allò que abans no li importava, que no podia atendre simplement perquè ho ignorava. La foscor i el silenci li proporcionen l'ambient adequat per desplegar una ventada arremolinada de records, detalls, petites imatges en retalls i noms, olors, veus, colors, llocs, el seu primer amor. Recupera tots els estímuls perduts que li aguantaven les ganes de viure. Torna a somriure. Com que es troba millor, es veu amb cor d'intentar incorporar-se revinclant l'esquena, que ja no li fa mal. Es tira una mica cap a endavant, flexiona les cames fins que pengen d'un lateral del llit i trepitja el terra amb els peus descalços, sense necessitat de sabates ni de plantilles.

S'aixeca i camina arrossegant el penjador que aguanta la medicació que li subministren a través de la via. Observa el ritme de les gotes que primer naixen, després creixen i finalment cauen, seguint un procés lent i repetitiu que condueix el remei liquat del seu mal des del contenidor original fins al receptor final. Recorre el tub de goma i s'incorpora al corrent sanguini. Ja no sent cap dolor a les venes, sinó una sensació fresca que el revifa. Abans de seguir avançant cap a la porta, percep un detall que li havia passat per alt. Observa les dues ampolles que pengen en alt i boca avall dels petits braços del penjador. Descobreix que el nivell no ha baixat. No recorda que ningú les hi hagi canviat, si així fos ho sabria, però el volum de medicació que contenen és exactament el mateix que a primera hora del vespre, quan l'han ingressat. Les gotes continuen caient, una a una i lentament, les pot veure però no les sent. No s'aturen, però el contingut no minva gens. Què li alleuja el dolor? Què li ha fet recuperar l'energia perduda? Com és que se sent més bé, fins i tot millor que abans d'ingressar-hi? Més fort i més àgil, equilibrat i també jove. De fet, es troba recuperat del tot, com si el mal que tenia hagués desaparegut.

Es desenganxa el catèter del braç d'una estrebada, estirant la via amb força fins a fer-la saltar encara amb el tros d'esparadrap aferrat. Va al lavabo. Pixa al vàter intentant que el raig vagi dret per no embrutar la tassa. Es renta les mans a la pica, i mentrestant, s'observa en el mirall. Fa bona cara. Té bon color i la pell neta, suau i polida. Necessita afaitar-se i potser fer una visita a la perruqueria perquè li retallin les puntes gatades i obertes dels cabells, cada cop més blancs i rebels. Així i tot, se sent tan bé que somriu i s'agrada més. Ha de parlar amb la infermera. Dir-li que es recupera. Veure-la i fixar-se un altre cop en els llavis. Mirar-la als ulls. I demanar-li com et dius, per saber el nom de la medecina que em cura.

Sergi Espanya Verger