Va voler aturar-la, allargar el braç per subjectar-la, dir-li no i vine, però alguna cosa li ho va impedir. Es va quedar quiet, covard i tremolós, mirant com se n'anava a poc a poc carrer amunt fins que va girar un cantó a l'esquerra i la va perdre de vista. No sabia quan es tornarien a veure. Ni si es tornarien a veure. Potser no tindria mai més cap altra oportunitat de dir-li que... Es va maleir, va picar de peus a terra com si volgués obrir una rasa sobre l'asfalt i deixar-se caure dins, va cridar cara al cel fins que el bram es va convertir en un lament dolorós, que feria qui el sentia, i es va odiar tant que no li va costar gaire estirar el braç i, amb la mà estesa, fuetejar-se la cara un cop rere l'altre fins a quedar estabornit.
Harmoniaduuhac
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada