Roig

Necessitava un cop de color, de lluentor suficient per fer-me aclucar els ulls, com un esclat de vida carregat que els obligués, tossuts, a mantenir-se ni que sigui mig oberts, resistint el dolor de la fiblada, per obtenir el plaer de la mirada.

Necessitava l'abraçada per començar amb calma. Sis segons d'escalfor humana i uns minuts per polir la funció laboral. Les improvisacions sempre prèviament elaborades, a casa o de camí amb el cotxe, frissant per arribar-hi. 

I veure que m'agrada saber que roig és red tant com que red és xarxa si és una flama que l'ànima m'atrapa per acaronar-la i sentir-la al tacte, per després amollar-la i recordar-la lliure.

Harmoniaduuhac

El pronom és una categoria gramatical a la qual pertanyen les paraules el referent de les quals no és fix, sinó que es determina en relació amb altres que normalment ja s'han anomenat. Pragmàticament es refereixen amb freqüència a persones o coses reals extralingüístiques més que a substantius del propi context.^[1] A aquesta propietat de referir-se a altres elements, tant lingüístics com extralingüístics, se la denomina dixi.

Totes les llengües humanes tenen pronoms. És freqüent que els pronoms expressin el nombre i fins i tot el gènere, i en les llengües flexives generalment expressen també el cas gramatical. De fet és habitual que en el pronom s'expressin més categories gramaticals que les que s'expressen en el verb o el substantiu. Per exemple, en anglès els pronoms personals admeten gènere, però no pas els noms; en català admeten cas gramatical –a diferència dels noms–; i en xinès expressen el nombre, però en el substantiu aquesta categoria usualment no s'expressa.

(Font: Viquipèdia)